Moltes són les anècdotes que vaig recollint dia a dia, entorn les quals genero unes reflexions. Forma part del meu pensament sistemàtic: intento analitzar les situacions amb un pragmatisme constant i extreure'n alguna lliçó o observació. I en el meu cistellet de moments que cal remarcar i entorn els quals reflexiono he trobat un que havia deixat reposar com el vi, per tal que, amb l'espera, pugui extreure una reflexió més o menys bona.
Tot va començar quan tenia una convidada molt especial a casa. Abans que ella arribés, vaig observar que havien deixat un llibre sobre el sofà que tractava una successió de fotografies històriques cronològica, que marcava fites importants en la nostra història contemporània: Aldrin trepitjant la Lluna, els efectes devastadors del crac del 29 a Nova York, Einstein amb la llengua fora davant la càmera, la construcció de l'Empire State. I jo, ben interessada, vaig començar a observar-lo, les seves descripcions, i amb el repetitiu i estirat moviment dels dits canviant de pàgina. Un cop el vaig deixar, repassat i repassat, a sobre dels coixins del sofà, va arribar la famosa convidada. Ella, tota interessada, amb una fascinació als ulls remarcada mentre mirava la portada, replena de fotos en blanc i negre, va quedar captivada amb la bellesa de les quals. I ella, girant les pàgines amb gran velocitat i poca delicadesa, començava a dir: "Oh, què xulo!", "Has vist nena, què maca aquesta foto, què maca la noia que hi apareix? Sempre l'he considerat molt guapa, l'Audrey Hepburn aquesta!".
Al sentir aquestes vocalitzacions de fascinació superficial em vaig quedar glaçada. Mig indignada i ben sorpresa, vaig intentar calmar-me i pensar: "Laia, és normal. Mira tot el dia la televisió, i critica totes les dones que surt. Si et fixes, està obsessionada amb la vestimenta de cadascú..." I llavors, després de donar-hi moltes voltes momentànies, vaig caure que ella seria un clar exemple femení per inscriure les dones populars d'avui en dia, adultes o no tant, dins el mite de la caverna. Es passava el dia mirant programes de bellesa, de dones desesperades, amargades; i si en sortia alguna de feliç, en treia defectes sota les pedres. Llavors, tot i que ho considerés trist, vaig entendre la seva reacció superficial i poc raonada.
I un cop relaxada, vaig dir:
- Aquest llibre no és simplement de fotografia. És d'història contemporània.
Va posar morros i, desinteressada, el va tancar i el va deixar al mateix lloc on l'havia trobat, decepcionada.
