El minotaure

La Vanessa intenta despertar-se un diumenge, en què les hores matineres de son serien bastant llargues. Ella s'esperava passar-ho bé en una grandiosa festa, doncs necessitava descansar de l'estrès d'entresetmana. Així doncs, ella entrava per les luxoses portes amb un clar objectiu: conèixer cent nois nous i omplir la seva llista d'amics en una popular xarxa social. Feia poc que havia incorporat a la seva llista d'espècies per pescar el gènere femení, com si ella es tractés del minotaure que necessitava alimentar-se periòdicament de cent nois i de cent noies. Però ella no se'ls volia menjar, però sí engollir els seus sentiments per alimentar una vegada més el seu orgull de noia de barri residencial, de molts amics i roba de marca.

Vanessa intenta obrir els ulls, però no reconeix on està; ja no es troba en aquella habitació de parets rosa. Ja no és a la casa situada al barri de Pedralbes: es troba en un hospital, sola, sense ningú. Està connectada amb unes agulles com les de fer analítiques; al costat hi ha un comptagotes que sona rítmicament. Es mira i veu, a través de la transparent bata hospitalària, una cicatriu gegant enmig del pit; amb uns quants punts creuant banda i banda d'aquell  gran abisme. Comença a suar i se li accelera el pols; sona una espècie d'alarma. Al cap de pocs segons, entren la mare vestida sencera de Gucci i el seu pare, qui parlava amb un to violent per telèfon però que, al veure aquella emergència, decideix deixar de banda qualsevol assumpte laboral.

La noia no pot articular cap paraula. La mare, que decideix abandonar la seva postura excessivament estirada i dreta, s'acosta a la seva filla: "Vanessa, estàs aquí perquè t'han instal·lat un cor mecànic", li diu ella.
Vanessa es queda atònita i plora. No entén res. Pregunta cridant què hi fa ella allà. La mare li respon: "els metges han decidit que no mereixes tenir cor; i que potser hi ha gent que el necessita urgentment mentre que tu no en fas un bon ús del teu".

Passen els dies i Vanessa no entén res. La seva vida canvia radicalment després de l'instal·lació del cor mecànic; ja no pot provar tots els tipus de tabac, ni la marihuana i, encara menys, aquelles pastilletes a les que donava un tractament de llaminadures. Dintre del Porsche blau dels seus pares, escolta música i plora; encara quedava una hora de camí enmig de les típiques retencions de la Ronda de Dalt.

Un cop arriba a casa, veu com les parets roses se li fan blanques, sense cap sentit; mentre sent les falses pulsacions del cor mecànic. "Què se n'haurà fet, del meu cor de veritat?" es pregunta. Segurament a aquelles hores ja li hauria sigut transplantat a un home gran, amb càncer de pulmó o amb problemes cardiovasculars greus. Truquen a casa i l'agafa la mare. És el nou metge personal de Vanessa, qui havia concretat hora per veure la seva evolució el dia següent.

Sona el timbre i l'elegant mare, altiva i massa ben vestida, va a rebre el convidat. Vanessa el mira; el creuament de mirades és fred i inpactant. Es reconeixen. Ell la coneix més que no pas ella.
- Bé Vanessa, deixa'm veure aquesta cicatriu que tens. Després concretarem la medicació que has de prendre després de tot.

La visita acaba i ella es sent trasbalsada. El jove metge agafa el mòbil a la sortida, amb la fotografia d'una dona que havia conegut a la discoteca i truca a algú desconegut. "L'operació Minotaure ha acabat amb èxit", pronuncia amb un to de veu venjatiu. Penja.

Como gran caballero

Si de las más grandes tempestades había huido,
si de los peores granizos me había escondido,
aún no había del todo,
de lo que era el verdadero sufrimiento aprendido.

Entre paredes de soledad me encuentro,
con una tempestad fuera, y otra en mí dentro,
observo el clima violento,
de mi estado de ánimo, no muy de contento.

Lo que pensaba que era el sufrimiento,
inmediatamente dejó de serlo,
el dolor por tí haber descubierto;
por mil amores pasaríamos por algún tormento.

Por tí con el caballo de la libertad galoparía como el viento,
los pasajes tristes y dejados, las montañas, el hierro
de las piedras del suelo rompería con empeño,
por mi corazón invadido por este gran sentimiento.

Yo pasaré de gentil mujer a gran caballero,
para defender nuestro amor a flor de pecho,
romper esas cadenas que apresan nuestros sentimientos,
y aniquilar a los del ejército de la desconfianza miembros.

Llevaré en mano el pendón de tu rostro impreso,
por todos los lugares nuestra gloria cantando,
y llevar a flor de piel todo el amor que
por tantos años tú y yo vamos proclamando.

Mai més!

Mai més faràs de les meves desgràcies glòries,

Mai més faràs de la meva tristesa la teva alegria,

Mai més podràs de la meva felicitat en infeliç convertir-la,

Mai més!

Ja no recordes que de la meva agonia

Vas augmentar la teva falsa alegria

Bé que ho recordes però ho intentes amagar

Per mantenir netes les teves mans.

Recordes quan el temps encara

No era jutge de les teves accions?

Llàstima que em dóna

Que ell ja hagi pres la seva decisió.

Companys has perdut en el camí de la vida

que per tu van cometre delictes,

que finalment les teves intencions van veure.

Mai més!

Anys i panys haurien passat

quan la soledat va decidir canviar de subjecte

per algú que se la mereixia més.

Mai més!

Me gustaría olvidar la condena diaria

Me gustaría olvidar aquello de despertarme a las seis,
comer a las siete,
coger la maleta y buscar el tren antes que no lo pierde.

Entonces llego a las siete menos veinte,
observo bellos pasajes verdes,
que por muy bellos que fuesen,
de la condena diaria no podría librarme.

No sabes lo vacías que son las grises paredes,
y aún más cuando es día de tormenta,
recordando tu aroma, lo único que de tí me queda
pasando las horas en triste melancolía.

Fantasmas pasan por mi lado,
pero con ninguno de ellos me siento identificado.
La añoranza me invade, la distancia me aterroriza,
y con la llegada del lunes la felicidad se finiquita.

¿Por qué el tiempo debe de ser tan fugaz?
¡Tan larga es la espera, tan corto es el disfrutar!
Las fechas del calendario se pasan:
más lento los días de condena, más rápido el fin de semana.

Y no sabes lo que son las tardes largas en la habitación,
lo que en pocos días es nuestro rincón,
con una nube de recuerdos, de palabras, de ideas, de hechos
que tan sólo conocemos tú y yo.

Después me acurruco en la cama,
donde descanso en cuerpo, no en alma;
mientras esta viaja a un mundo de recuerdos,
en que días y horas serían infinitos.

De una risa mil lágrimas

De una risa mil lágrimas,

unas quinientas tuyas y unas quinientas mías,

si una vieja amistad recuperase, 

y con ella viejas risas.

Una risa, mil lágrimas.

Muchas veces reí, y de la misma risa lloré;

pero luego no sabía lo que iba a suceder; 

porque de tu dolor con el entretenimiento me olvidé

De una risa, mil lágrimas.

¿Cómo puedo recuperar una amistad vieja,

que te causó tanto miedo y celosía,

y que a la vez con ello tu desconfianza me ganaría?

De una risa, mil lágrimas.

Recuerdo el dolor que sufriste,

recuerdo el dolor que te causé;

y con ello el dolor que yo experimenté;

cuando al verte llorando, mi conciencia desperté.

De una risa, mil lágrimas.

Porque tu amor es lo mejor que me podría haber pasado,

y este amor la felicidad eterna me ha asegurado,

y por ninguna cosa me arriesgaría a arriesgarlo,

por unas risas, que pueden acabar en miles de lágrimas.

De una risa, mil lágrimas.