Frutos atrofiados

Los días y sobretodo las tardes eran siempre lo mismo. Incluso cuando él estaba. Había de pagar todas las diferencias respecto al ideal con esas virtudes tan fantásticas que, durante los nueve meses de embarazo, habían estado fantaseando e diseñando minuciosamente. No importaba como fuese ni delante de quien, la clave estaba con hacer pasar a ese ser, hacía quince años neonato, que no salió como ellos esperaban. 

Ella pagó durante años el no querer ponerse vestidos de princesa, el escuchar la música rock y no la ópera de Puccini, el gustarle el arte en vez de las matemáticas y la literatura en vez de la historia. Tantos esfuerzos para conseguir a la hija perfecta con clases de ballet y piano para nada, que les llevaron a la frustración. Y así lleva pagándolo Kate, desde que entró en la adolescencia. Miles de esfuerzos hechos en los estudios y miles de risas con amigos que le costó conseguir; esfuerzos que fueron cualificados de gilipolleces. Cada palabra era un golpe físico muy dañino, hasta terminar con algunos huesos rotos. 

Y es por eso que llegó a los dieciocho y emprendió un viaje al mar. Ahí huiría de la vida rutinaria, del egoísmo y de las frustraciones ajenas, y plantaría un árbol de la vida nuevo, con hojas vivas y no atrofiadas, bañado del sol y de la filosofía. De ahí nacerían las flores del olor y la felicidad , y el fruto de la sabiduría y la libertad, y sus hijos saldrían de la misma forma, aceptando en todo momento lo que son, lo que fueron y lo que serán.

Passat, present i futur

Hola, sóc la Kate. Però crec que ja no sóc la Kate d'abans sinó que crec que sóc la del present, i potser la del futur. En part no ho sé, crec que ara sóc part d'un passat llunyà i que ha après d'un passat recent; i que ambdues experiències m'han portat al que sóc ara. 

Qui sap. No sé qui sóc, si realment sóc millor o he empitjorat; però jo penso que sóc millor d'abans. La filosofia i l'amor de veritat m'han fet apartar-me del camí de l'engany, de l'egoïsme, que sense adonar-me era l'autopista directa fins l'abisme... vaig ser un mariner vestit totalment de negre que no portava carta de navegació, ignorant els perills i els mals que podria causar als altres durant la vida.  Però ara ja no sóc així. Vaig abusar de la crítica i vaig ignorar milers de paraules de la constructiva; i en canvi vaig fer massa cas de la crítica aliena sense fonament. La meva vida es basava en dir dels altres i en el què deien de mi, i no importava res més... sense mirar en el més enllà, en descobrir l'amor de les amistats i de la parella, de la família, la felicitat que desperta el riure d'un nen, una abraçada d'una persona a la que no veies durant mesos, en conèixer noves persones i en elles nous móns... 

Però mai és massa tard per tornar a començar. Sempre es pot trobar el camí correcte i donar mitja volta, tornar a l'origen i arribar fins al veritable saber, agafar la bicicleta de la voluntat i arribar el més lluny possible. I jo he fet això, gràcies a les persones més properes i a la filosofia; i ara sóc la persona que era abans però menys infantil i susceptible; he sabut treure el major partit de mi mateixa i sóc molt més feliç que abans. I per a qui llegeixi això, estimat lector, si estàs desorientat i no saps cap a on tirar, busca dintre de tu mateix, ajuda't de persones de gran confiança i aïlla't de tot allò negatiu que t'envolta. I recorda que del passat aprenem i de les nostres experiències neix la fortalesa i la lluita davant la vida. Tots hem sigut un "vaig ser", un "sóc" i un "seré", per tant mai és massa tard per canviar. Anima't!