Pitó

No sé si us ha passat a vegades estar davant una persona incòmoda, i no saber com reaccionar. En molts casos la nostra principal prioritat és fugir ràpidament de tal manera que ella, la persona incòmoda per excel·lència, no se n'adoni de la teva presència i que no t'atrapi com tantes vegades ha fet. I és que quan t'atrapa, la dominadora o manipuladora psicològica no et deixa en pau: et posa en situacions comprometedores. Et proposa un tema del què parlar, però tu no en vols parlar, perquè si saps que si s'allarga la conversa, t'agafarà confiança i llavors t'ofegarà encara més temps del que ja ho fa. Se't queda mirant, impacient, amb uns ulls oberts innocents, com si es tractés d'un infant que es preocupa del perquè de les coses, amb la intenció de donar-te pena i que acabis esdevenint esclau de les seves penes sentimentals. Però paradoxalment les seves intencions no en són gaire, d'innocents. La dominadora psicològica et planteja les coses de tal manera que hagis de respondre el que ella vol que responguis, encara que no hi estiguis realment d'acord. El pitjor de tot és que no pots ser sincer, ja que començaria a atacar-te, a protestar i a gemegar com un nen petit encapritxat per una joguina que els pares no li volen comprar. I després d'això ella, venjativa com mai, prepararia milers d'estratègies rebuscades i retorçades, amb la finalitat de fer-te la vida impossible fins el final si fa falta, perquè li tinguis por i et pugui controlar com un autèntic titella a mercè de les seves necessitats emocionals. I tot això sota l'aparença d'una persona trista i desgraciada davant circumstàncies adverses de la vida, sense gran importància però que ella mostra al públic com l'apocal·lipsi. Llavors, un cop et mostres "mínimament" en desacord amb ella, iniciarà una autèntica campanya sagnant contra la teva persona, titllant-te de poc sentimental i poc comprensiu. I és quan sents vergonya perquè saps que aquesta gent no modificarà la seva opinió.

Per tant, senyors lectors, si us trobeu a prop d'algú així, fugiu ràpid i, si us atrapa, contesteu amb monosíl·labs que li resultin mínimament satisfactoris i marxeu el més abans possible abans que, com les serps pitó, se us enrosquin al coll i us escanyin amb els seus problemes.

Giges i la professionalitat

Últimament he disposat del temps necessari per dedicar-me a l'investigació de crims després d'haver-me llegit vàries novel·les negres: m'he quedat fascinada per crims de tota mena, duts a terme per perfeccionistes, per excel·lents poetes... en fi, tot tipus de psicòpates que la psicologia més professional es dedica a investigar. Donats els pocs coneixements adquirits, he decidit ampliar els meus banals estudis sobre criminologia recollint proves i conclusions sobre fets del dia a dia, perquè així amb la pràctica en pugui aprendre encara més. 

Crec que molt seriosament hem de preocupar-nos per qui deixem entrar a les nostres cases. Potser no parlem de psicòpates: parlem de xafarders i tafaners, que es fiquen en els assumptes que no els venen al cas, i encara menys quan l'entrada al teu món immoble es regeix per una relació estrictament professional. Però el problema és que vàries persones no entenen el tema professionalitat, i encara menys si són dones grans que, com la gran majoria, els encanta estar guapes perquè ningú s'intueixi ni el més mínim la seva veritable edat.

Doncs bé: tal i com els passa als pirates amb les monedes d'or, si una dona gran entra en una casa d'una família més o menys normal, i que després d'hores de feina diària té alguns capritxets vinculats amb l'estètica a les estanteries del lavabo, els ulls se li obren de bat a bat, li brillen les ninetes dels ulls com un neonat, les pestanyes li brillen de falsa innocència i, inconscientment, fan un somriure d'anunci de pasta de dents, delator de les intencions poc ètiques que transcorren a través de les seves connexions neuronals. I això és el que ha passat a casa meva mentre jo no hi era, amb una dona gran que cuida el meu germà petit i el porta a escola. Imagineu-vos quina va ser la meva reacció al tornar un dia de l'institut i entrar al lavabo per fer les necessitats reservades durant l'horari lectiu, i veure com el marbre està ple del maquillatge tan car que et vas comprar per ocasions especials, i sense que ella s'hagi pres la molèstia de dissimular qualsevol aparença d'immoralitat. Acte seguit, vaig creure que el més apropiat seria fer el que em rondava trivialment pel cap: agafar una càmera abandonada al meu armari, i fotografiar els escenaris abans i després de les seves visites per detectar-hi cap crim. Però també vaig caure en una altre cosa, i que encara em feia més mal i ràbia que no pas l'anterior. Recordo que em va requisar un paraigües car que em van regalar fa uns anys un parell de vegades. I encara et fa més ràbia que el toqui amb les seves mans, embrutant d'egoïsme covard i pragmàtic aquell apreciadíssim objecte amb el qual, cobrint-te de la pluja, vas poder besar per primera vegada a qui més estimes. 

I així us aviso, senyors lectors: aneu amb molt de compte quan deixeu entrar a algú a casa teva i encara més si pot tenir el més mínim temps lliure dintre del vostre espai. I si ja és massa tard, comenceu a fer caixes tancades i barrades amb objectes que poden estar en perill de ser requisats immoralment. Perquè hom, dins la invisibilitat, pot fer totes les coses que vulgui encara que no siguin correctes, amb la garantia que tu no en sàpigues res. 

Context històric

Moltes són les anècdotes que vaig recollint dia a dia, entorn les quals genero unes reflexions. Forma part del meu pensament sistemàtic: intento analitzar les situacions amb un pragmatisme constant i extreure'n alguna lliçó o observació. I en el meu cistellet de moments que cal remarcar i entorn els quals reflexiono he trobat un que havia deixat reposar com el vi, per tal que, amb l'espera, pugui extreure una reflexió més o menys bona.

Tot va començar quan tenia una convidada molt especial a casa. Abans que ella arribés, vaig observar que havien deixat un llibre sobre el sofà que tractava una successió de fotografies històriques cronològica, que marcava fites importants en la nostra història contemporània: Aldrin trepitjant la Lluna, els efectes devastadors del crac del 29 a Nova York, Einstein amb la llengua fora davant la càmera, la construcció de l'Empire State. I jo, ben interessada, vaig començar a observar-lo, les seves descripcions, i amb el repetitiu i estirat moviment dels dits canviant de pàgina. Un cop el vaig deixar, repassat i repassat, a sobre dels coixins del sofà, va arribar la famosa convidada. Ella, tota interessada, amb una fascinació als ulls remarcada mentre mirava la portada, replena de fotos en blanc i negre, va quedar captivada amb la bellesa de les quals. I ella, girant les pàgines amb gran velocitat i poca delicadesa, començava a dir: "Oh, què xulo!", "Has vist nena, què maca aquesta foto, què maca la noia que hi apareix? Sempre l'he considerat molt guapa, l'Audrey Hepburn aquesta!".

Al sentir aquestes vocalitzacions de fascinació superficial em vaig quedar glaçada. Mig indignada i ben sorpresa, vaig intentar calmar-me i pensar: "Laia, és normal. Mira tot el dia la televisió, i critica totes les dones que surt. Si et fixes, està obsessionada amb la vestimenta de cadascú..." I llavors, després de donar-hi moltes voltes momentànies, vaig caure que ella seria un clar exemple femení per inscriure les dones populars d'avui en dia, adultes o no tant, dins el mite de la caverna. Es passava el dia mirant programes de bellesa, de dones desesperades, amargades; i si en sortia alguna de feliç, en treia defectes sota les pedres. Llavors, tot i que ho considerés trist, vaig entendre la seva reacció superficial i poc raonada.

I un cop relaxada, vaig dir:

- Aquest llibre no és simplement de fotografia. És d'història contemporània.

Va posar morros i, desinteressada, el va tancar i el va deixar al mateix lloc on l'havia trobat, decepcionada.

Inocencia musical

Las tardes son siempre normales. Te pones música para estudiar, esa canción nueva para tí, que te ha hecho gracia, que la has escuchado varias veces bailando por la habitación, limpiando, leyendo, contemplando el paisaje. Tiene un ritmo alegre. Pero una letra algo sospechosa. Ignoras tu intuición. Sigues con la reproducción de la pieza musical.

Pero llega un momento, el momento culminante, ese instante en que las neuronas se relacionan entre ellas y llegan a una conclusión. La canción que te pasó no es nada más que una inocente referencia a un pasado suyo que prefieres no recordar, no pensar en él. Que te molesta, que te irrita, que se te pega en la cabeza cual parásito en la piel, como sudor incrustada en los poros. Que intentas sacártela de todos modos, la ignoras; y si lo consigues, vuelve a aparecer de todos modos, en cualquier momento. Son dos o tres palabras de la canción que te arremeten a un escenario montado por tu mente siguiendo el guión de lo que te había explicado anteriormente.

Sé perfectamente que entonces despreciaba los amores pasajeros, que recurría a las drogas legales dada su cobardía, su desesperación interior personal. ¿Y si yo realmente fuese una más de estas historias? ¿Sería capaz de volver a caer en ellas a pesar de estar conmigo, con la barata excusa de usar el veneno de la cobardía y del pacto social? Y ahora indirectamente esa canción me llevaba a esa cruel realidad paralela, a ese flashback que rompía mi harmonía diaria. Porque a veces recuerdos del pasado que habíamos enterrado abren su ataúd de forma desesperada, te invaden tu presente y te atrapan como un bucle infinito.

Com una ombra d'amistat

Era aviat, però ja era de nit.
Caminava amb les pesades bosses,
i encara que semblés mentida,
vam ser millors amics.

Una desconeguda ombra,
però tan coneguda a l'hora!
La distància ens va marcar,
les nostres filosofies havien canviat.

Jo enyorava com era ell abans,
potser ell també ho pensava de mi.
Vaig veure una ombra a la nit:
havia sigut el meu millor amic.

Oh odi! oh amistat!
Tan fugissers, tan poc temperats!
És possible que ens poguéssim reconciliar,
o les nostres maneres no ens deixaran?

Era aviat, però ja era de nit.
Potser ell no em va reconèixer,
però vam ser millors amics.

Passatger

Del camí solitari jo sóc reina

princesa seré de la nit, 

vaig ser-ho dels meus sentiments,

propietària dels meus raonaments.

Miro les estrelles,

cadascuna és un pensament

totes elles construeixen

el meu propi firmament. 

Si inicio l'infinit camí

on arribaré? on és la seva fi?

estarà decorat per xiprers o per flors de lli?

Està en les meves mans el meu propi destí?

O hi ha algú superior que em domini,

que em destini al viure o al morir?

Posar-me podria la capa de la moral,

convertir-me en aquell heroi ètic

que tants van imaginar;

o potser acabaria sent un monstre,

que faria als altres fracassar?

Perquè la vida és un camí,

una via cap a l'infinit

on hom ha de decidir

maldat o bé, viure o morir.