Con informers y a lo loco

El bachillerato, como deben suponer muchos de ustedes, es meramente difícil. Seguramente a los alumnos de la UAB responsables de la creación de los llamados 'informers' no les costó nada, porque listos son, y en mi opinión demasiado. En unos días, ya han conseguido lo que cualquier ser humano querría: éxito acaparador en las masas jóvenes, información instintiva que dé mucho de que hablar entre las personas y ¡ah! lo más importante: sin apenas responsabilidades jurídicas ni personales, y muy probablemente sin dejar peso en la conciencia de aquellos que lo utilizan. Estas son las ventajas del anonimato.

También quiero felicitar a la inteligencia y la perspicacia de los creadores, puesto que gracias a su ingenioso invento podrán amargar el día a más de uno. O quizá tal hecho podría alargarse a una vida entera, dado que las masas adolescentes son difíciles de controlar y, faltas de autoridad, son capaces de hacer mucho daño a un individuo. Me imagino que a estas horas habrá chicas llorando porque les han publicado un amor secreto con el Justin Bieber de la clase, o bien atacando a un objetivo concreto. Además, en caso que pasen cosas gordas, los creadores podrán estar tranquilos, ya que los publicadores mantendrán el anonimato, lo que les dará inmunidad judicial.

También me atrevo a felicitar y a remarcar la táctica tan buena que ha usado Facebook con la aceptación de este ingenioso invento. Mark Zuckerberg, esta especie de Steve Jobs del cotilleo y de los asuntos personales, ha aprovechado la gran oportunidad de obtener datos personales a coste cero, y todo esto le ha ido como un guante: ahora podrá saber además opiniones exteriores de las personas, que seguramente venderá a grandes empresas (sí amado lector, Facebook coge tus datos y los vende a empresas). ¡Ah! Pero tranquilos, señores creadores, sus masas descontroladas juveniles no se darán cuenta de vuestra jugarreta, ya que estarán bastante distraídos con lo que se dice de los demás o de ellos mismos. Aún así, espero que haya más de algún individuo que piense en las palabras difamación, violación de la intimidad, ataque a la integridad moral o al honor de a una persona... y otros tecnicismos jurídicos que desconozco.

Un método muy bien escogido preparado, señores alumnos de la UAB. El caos está servido, y ya estoy pensando en cogerme unas palomitas. ¡Y todo sin cargos de conciencia, ni responsabilidades jurídicas!

Oda al glamour

Enciendo el televisor y lo primero que aparece es una gran cantidad de imágenes relacionadas con la fama.  Nombres normalmente extranjeros, que deberías de conocer pero que no te da la gana conocer.  Normalmente han salido en una peli, o simplemente han acompañado a alguien que ha salido en una.

Estos personajes singulares son los famosos. La gente los sigue y grita su nombre, o daría su vida por tal de ser como ellos.  Las grandes empresas les pagan para que lleven sus ropas o bien para que consuman sus productos, con la finalidad de ganar más beneficios.  

Un famoso es un ser humano cualquiera, pero se considera sobrehumano por el hecho de ser conocido. Puede que se merezca o no su buen nombre,  pero lo que es cierto es que un famoso es un anuncio publicitario con patas,  un adulador tolerado por la sociedad disfrazado por el glamour y las revistas del corazón.  Porque,  ¿de qué sirve ser famoso si siempre mantendrás tu naturaleza humana?

Ombres exitoses

Vas a qualsevol centre comercial i ho veus, o bé quan viatges amb tren. La mateixa portada apareix als diaris, a les tertúlies, als anuncis. A més, Internet, a més, està tot ple de crítiques sobre el mateix llibre o sobre la trilogia sencera. No sé si sabeu de quin llibre estic parlant, però ara mateix us diré: 50 Sombras de Grey, aquesta (perdoneu-me l'expressió) puta trilogia que es repeteix ad nauseam totes les hores del dia. Estic ben farta d'anar a un centre comercial o a una llibreria a la recerca d'un llibre bo i tenir-lo d'entreteniment, i trobar anunciada sempre, sempre i sempre el mateix títol, la mateixa autora...

La seva lectora habitual sol ser una dona casada o soltera, poc interessada pel gènere novel·lístic. Segurament quan l'obri s'hi enganxarà de seguida, ja que la seva pobresa literària permet una lectura àgil, amb la qual no es requereixi gaire raonament. La dona, probablement, s'enganxarà a un empresari adulador, multimilionari i que està boníssim del cagar, fent-se-li la boca aigua pàgina per pàgina, i gaudint uns orgasmes infinits al llegir escenes de sexe, que segurament el seu marit mai ha pogut aconseguir (llavors, per què la llegeix, sinó?). A més a més, amb el gaudi causat pel llibre, haurà oblidat que la dona representada és una autèntica sotmesa, subordinada a un home cregut, superb i controlador. Tampoc sabrà que és un autèntic atac a la dona moderna i als milers d'esforços dels moviments feministes que van aconseguir el vot femení, o la igualtat legal entre homes i dones. Ah! i no ho oblidem: també totes les subvencions públiques destinades a xerrades per evitar fets cruents, com ara la violència de gènere, hauran anat directament a l'escombraria.

La lectora segurament, al arribar a casa, trobarà el seu marit o parella dormint. Ell la ignorarà per complet durant tota la tarda, i agafarà el llibre per consolar-se i buscar un paradís en el qual un home totpoderós i amb diners la protegeix, tot imaginant milers d'escenes. Probablement haurà criticat amb les amigues homes instintius, o bé haurà caigut en el tòpic que els éssers del sexe oposat només persegueixen activitats sexuals.

Potser hi haurà molta més gent que li farà ràbia el fet que un llibre tan pobre literàriament i amb tan contingut masclista implícit tingui tant d'èxit. Però crec que, tant partidaris com no tan partidaris, hauríem de pensar que, tal i com va dir Albert Camus, "l'èxit és fàcil, però és difícil de merèixer".

Ales

El rellotge marca les dotze del matí tocades. Alidé es desperta pel so, i aixeca els ulls cap a l'escriptori: tot és ple de tasses de cafè buides i de llibres oberts de la universitat. Però creu que encara hi ha prou temps: la prova és a les sis de la tarda.

S'aixeca, amb els ulls encara inflats de la son. Es troba sola, a fora es veu mal temps i hi plou. No hi ha ningú més a casa seva, ell havia marxat per la matinada i no sabia del tot si tornaria. Ella tenia ben clar que els remordiments d'altres temps li condicionarien la vida propera, i de moment encara no havia trobat cap remei per evitar-ho.  Decideix endreçar els llibres oberts i portar les tasses de cafè a la cuina per rentar-les, donant voltes per la superfície del pis. Després de dinar s'anirà a dutxar, però no té clar si dinarà. El que té clar és que alguna cosa ha de deixar enrere per seguir vivint.

Neteja l'habitació i acaba posant un ambientador per donar-li un bon aroma, per eclipsar la solitud d'un amor que cada cop més va cap a la deriva. No troba la solució al problema: no sap com deixar de considerar el passat com una cosa tant important que condicioni tots els seus pròxims dies. I era ben clar que els seus problemes de parella eren causats per aquest. Obre la finestra per ventilar tot el pis buit: necessita un canvi d'aires. 

Veu com un colom reposa a la barana del balcó, s'hi està dos segons i de seguida bat les ales i es posa a volar. De sobte, un anhel similar a una petita esperança li recorre el cos sencer, i li entra al cap i al cor. Alidé vol ser com aquell colom, lliure de reposar i que un dia està en un lloc i en un altre no, i que aprèn noves coses i noves rutes al llarg que passen els dies. Decideix que a partir d'aquell dia ja no contemplarà mai més el passat, ni l'estudiarà exhaustivament tal i com havia fet fins ara, ja que sabia que no es podria canviar i que no serviria de res pensar-hi. Simplement pensarà en aquest per recapacitar, per no tornar a repetir els errors del passat i per aprendre encara més i més sobre allò que les persones entenem que és la vida. I que hauria d'estar feliç de tenir un passat com el que li havia tocat, perquè l'havia conduit a la persona que era ara i que seria en un futur.

Alidé va despenjar el telèfon i va marcar aquell número tan familiar. Va sentir un "sí?" que coneixia moltíssim, i  va obrir els llavis i va agafar aire, per volar com aquell colom i poder establir un nou rumb cap a la felicitat.