Una palabra puede ser motivo de muerte
Una palabra puede ser un arma
Un arma como un beso dentado
Un cañón en la costa
La ruptura de un gigantesco cristal
Una bomba atómica que mata.
Una palabra que hiere, que molesta
que ataca entre silencios incómodos
que navega en mares de lágrimas
- aguas desconocidas
que son el amor.
Maldito el prejuicio que tuve
maldito el prejuicio que tuvimos
maldito el prejuicio que obedeciste
y callaste.
Las heridas y el bombardeo de tus palabras.
Las palabras son bellas pero a la vez transgresoras.
Palabras cuyos silencios y sonidos hieren más que una masacre.
jueves, 16 de mayo de 2013
domingo, 5 de mayo de 2013
La màquina del temps
Com tots vosaltres deveu saber, l'adolescència no són temps fàcils. Doncs bé, jo mateixa m'he jutjat des d'una posició més adulta i puc afirmar, sense exagerar, que vaig ser una bèstia imbècil, com una cabra boja que només volia buscar una mica d'atenció.
Però d'aquest episodi han passat anys (aproximadament uns cinc), i drant cinc anys poden passar moltes coses, entre les quals créixer i madurar, encara que sigui una mica. Per explicar els fets necessito destacar que jo, en la meva adolescència, no és que fos de les noies més populars precisament. Un problema d'acné una mica fora del normal (com a tots més o menys ens ha passat) em va col·locar a la llista negra. Van ser tantes les vegades que vaig ser la riota dels companys, víctima d'insults pels carrers, de múltiples crítiques a les esquenes. En fi, les típiques accions madures que fan els adolescents.
La vida i el temps és tot un procés que ens duu a l'edat adulta, acceptar el canvi, adonar-se de les injustícies, a tenir una visió més crítica i argumentada de les coses, a aprofundir en el perquè i el com de les coses i, també, de les persones. Però ja sabeu que en aquest tipus de camins hi ha vàries persones que s'hi aturen i que ja no creixen més.
Havent-me canviat d'institut per estudiar batxillerat, vaig conèixer un noi amb qui acabaríem establint una relació amorosa sòlida. A mi ja se m'havia curat el problema de l'acné, havia madurat encara que fos una mica i havia crescut uns quants centímetres d'alçada. I va haver un moment crucial en què un ex-company, amb el qual no hi tenia gaire afinitat, va començar a cridar i a dir paraules malsonants. Suposo que tot això era degut a l'estranyesa davant que una ex-companya de classe hagués seguit endavant.
Amb aquest episodi vaig arribar a la conclusió que hi ha persones que s'ajuden del passat o bé que encara viuen en ell, que no accepten qualsevol forma de canvi. O bé que són tan tancats de ment que sempre et volen mantenir a una posició inferior a la seva, per sentir-se més gloriosos o millors persones, suposo.
Per això sempre s'ajuden d'una màquina del temps per refugiar-se del canvi i per argumentar (de manera bastant pobre, del meu parer) qualsevol oposició al canvi.
Però d'aquest episodi han passat anys (aproximadament uns cinc), i drant cinc anys poden passar moltes coses, entre les quals créixer i madurar, encara que sigui una mica. Per explicar els fets necessito destacar que jo, en la meva adolescència, no és que fos de les noies més populars precisament. Un problema d'acné una mica fora del normal (com a tots més o menys ens ha passat) em va col·locar a la llista negra. Van ser tantes les vegades que vaig ser la riota dels companys, víctima d'insults pels carrers, de múltiples crítiques a les esquenes. En fi, les típiques accions madures que fan els adolescents.
La vida i el temps és tot un procés que ens duu a l'edat adulta, acceptar el canvi, adonar-se de les injustícies, a tenir una visió més crítica i argumentada de les coses, a aprofundir en el perquè i el com de les coses i, també, de les persones. Però ja sabeu que en aquest tipus de camins hi ha vàries persones que s'hi aturen i que ja no creixen més.
Havent-me canviat d'institut per estudiar batxillerat, vaig conèixer un noi amb qui acabaríem establint una relació amorosa sòlida. A mi ja se m'havia curat el problema de l'acné, havia madurat encara que fos una mica i havia crescut uns quants centímetres d'alçada. I va haver un moment crucial en què un ex-company, amb el qual no hi tenia gaire afinitat, va començar a cridar i a dir paraules malsonants. Suposo que tot això era degut a l'estranyesa davant que una ex-companya de classe hagués seguit endavant.
Amb aquest episodi vaig arribar a la conclusió que hi ha persones que s'ajuden del passat o bé que encara viuen en ell, que no accepten qualsevol forma de canvi. O bé que són tan tancats de ment que sempre et volen mantenir a una posició inferior a la seva, per sentir-se més gloriosos o millors persones, suposo.
Per això sempre s'ajuden d'una màquina del temps per refugiar-se del canvi i per argumentar (de manera bastant pobre, del meu parer) qualsevol oposició al canvi.
Amarga primavera
Como la intensidad de una leve sombra
que tú eras en el principio,
ahora es el sol de mi vida:
las flores crecen,
las mariposas cantan,
los pájaros vuelan y fundan nidos de amor.
La tormenta se avecina:
todo se lo llevará.
Dos primaveras han pasado.
Aún no han nacido las manzanas: las flores crecen.
Aún temo este viento que arrabatará el cielo azul,
el prado bello, el paisaje testigo de besos efímeros.
He temido vientos y nubarrones negros
¡pero jamás los temeré!
¡Vientos que chillaban nombres de mujeres ideales,
de diosas, de mí muy diferentes!
¡Nubarrones que te entregaban drogas ilegales!
¡Musas que casi fueron tuyas, pero que tu por capricho rechazaste!
¡Los celos a musas imborrables,
los miedos a sus bellezas cautivadoras,
serán llamados en vano por mi corazón!
Porque lo que realmente temo
es el granizo que destruirá el prado.
que tú eras en el principio,
ahora es el sol de mi vida:
las flores crecen,
las mariposas cantan,
los pájaros vuelan y fundan nidos de amor.
La tormenta se avecina:
todo se lo llevará.
Dos primaveras han pasado.
Aún no han nacido las manzanas: las flores crecen.
Aún temo este viento que arrabatará el cielo azul,
el prado bello, el paisaje testigo de besos efímeros.
He temido vientos y nubarrones negros
¡pero jamás los temeré!
¡Vientos que chillaban nombres de mujeres ideales,
de diosas, de mí muy diferentes!
¡Nubarrones que te entregaban drogas ilegales!
¡Musas que casi fueron tuyas, pero que tu por capricho rechazaste!
¡Los celos a musas imborrables,
los miedos a sus bellezas cautivadoras,
serán llamados en vano por mi corazón!
Porque lo que realmente temo
es el granizo que destruirá el prado.
jueves, 2 de mayo de 2013
Pors absurdes
Ja des de ben petita m'havien inculcat una por vital als homes. Totes les dones de la meva família m'havien advertit del mal que podien fer els homes, ja que eren infidels, violents, sense sentiments, sexistes i instintius. Compte amb els homes! em repetia la meva mare tantes i tantes vegades, quan encara no havia arribat als deu anys d'edat. A més, acabava d'argumentar la seva hipòtesi sobre la masculinitat afirmant que tots els tirans de la història, com Hitler, Franco i Juli Cèsar, casualment havien estat homes, i que per tant alguna cosa tindrien al cervell només els homes que els faria actuar així.
Però d'aquí va sorgir un problema. Vet aquí que de petita, en un banc del pati, vaig trobar-me un company de classe mig plorós i traient els pètals d'una floreta primaveral. El xoc que em vaig emportar era bestial: sempre havia tingut entès que els homes no tenien sentiments, i que per tant ni ploraven ni desfullaven flors estant enamorats. Llavors, vaig preguntar-li:
- Què et passa?
- M'he enamorat d'una companya de classe i no sé què fer.
- I això? Jo de tu m'hi acostaria i, valent, li ho diria.
- Tinc por, perquè sempre m'han dit que les dones us aprofiteu dels homes enamorats perquè us comprin roba, joies i flors, que us critiqueu les unes a les altres i que per culpa vostra no estem encara al Paradís.
- Jo no sóc pas així! -li vaig replicar, amb un to ben enfadat. Mai havia sentit tal reflexió i em sorprenien aquells termes, ja que sempre m'havien confirmat que els homes, eren si més no, els dolents de la pel·lícula.
Vaig aixecar-me del banc, confusa, al sonar el timbre de classes. I amb el pas dels anys, aquell homenet va esdevenir el meu millor amic i compartíem interessants reflexions sobre la vida, i no és que fos precisament sexista, ni masclista, ni tirà ni psicòpata, tot el contrari. I jo li vaig poder demostrar que les dones no érem essencialment interessades ni que elaboràvem crítiques ferotges cap a les persones del nostre mateix sexe.
Quan les nostres pertinents famílies es van assabentar de l'amistat, es van preocupar de manera important. Les meves parentes deien que aviat, fruit d'aquesta amistat, començaria a preguntar sobre la procreació i de com a les dones ens creix la panxa, com vosaltres ja sabeu; i que el meu amic, quan jo fos gran, em raptaria i em realitzaria tal deshonrat acte. Tot seguit, van decidir apartar-me durant una bona temporada del meu amiguet, perquè ambdós érem una mala influència, però l'únic que van aconseguir va ser que ambdós ens deprimíssim i ens tanquéssim en banda, amb l'esperança de tornar-nos a veure i establit interessants converses.
Varen passar els anys i jo, que ja era tota una doneta, vaig aconseguir una parella masculina perfecta. Sentimental, cavaller, gens masclista i intel·ligent. Al principi, la meva família no s'ho creia i es va limitar a dir que els jovenets de setze i disset anys només pensen en aquelles coses, que em deixaria prenyada i que no en sabria res mai més. Però això no va arribar a passar, amics, i entre guerra i guerra, i entre crítiques a l'ús que feia de la meva sexualitat, varem establir una relació que va durar anys i panys.
Finalment, vaig arribar a la conclusió que el meu amic, en part, tenia raó. Hi ha gent que concep les dones com bruixes aprofitades, frígides, amb la boca massa grossa i amb la llengua massa llarga a l'hora de parlar, però és que moltes s'ho arriben a creure i actuen com a tal, alimentant el prejudici, el sexisme i aquest cercle viciós.
Però d'aquí va sorgir un problema. Vet aquí que de petita, en un banc del pati, vaig trobar-me un company de classe mig plorós i traient els pètals d'una floreta primaveral. El xoc que em vaig emportar era bestial: sempre havia tingut entès que els homes no tenien sentiments, i que per tant ni ploraven ni desfullaven flors estant enamorats. Llavors, vaig preguntar-li:
- Què et passa?
- M'he enamorat d'una companya de classe i no sé què fer.
- I això? Jo de tu m'hi acostaria i, valent, li ho diria.
- Tinc por, perquè sempre m'han dit que les dones us aprofiteu dels homes enamorats perquè us comprin roba, joies i flors, que us critiqueu les unes a les altres i que per culpa vostra no estem encara al Paradís.
- Jo no sóc pas així! -li vaig replicar, amb un to ben enfadat. Mai havia sentit tal reflexió i em sorprenien aquells termes, ja que sempre m'havien confirmat que els homes, eren si més no, els dolents de la pel·lícula.
Vaig aixecar-me del banc, confusa, al sonar el timbre de classes. I amb el pas dels anys, aquell homenet va esdevenir el meu millor amic i compartíem interessants reflexions sobre la vida, i no és que fos precisament sexista, ni masclista, ni tirà ni psicòpata, tot el contrari. I jo li vaig poder demostrar que les dones no érem essencialment interessades ni que elaboràvem crítiques ferotges cap a les persones del nostre mateix sexe.
Quan les nostres pertinents famílies es van assabentar de l'amistat, es van preocupar de manera important. Les meves parentes deien que aviat, fruit d'aquesta amistat, començaria a preguntar sobre la procreació i de com a les dones ens creix la panxa, com vosaltres ja sabeu; i que el meu amic, quan jo fos gran, em raptaria i em realitzaria tal deshonrat acte. Tot seguit, van decidir apartar-me durant una bona temporada del meu amiguet, perquè ambdós érem una mala influència, però l'únic que van aconseguir va ser que ambdós ens deprimíssim i ens tanquéssim en banda, amb l'esperança de tornar-nos a veure i establit interessants converses.
Varen passar els anys i jo, que ja era tota una doneta, vaig aconseguir una parella masculina perfecta. Sentimental, cavaller, gens masclista i intel·ligent. Al principi, la meva família no s'ho creia i es va limitar a dir que els jovenets de setze i disset anys només pensen en aquelles coses, que em deixaria prenyada i que no en sabria res mai més. Però això no va arribar a passar, amics, i entre guerra i guerra, i entre crítiques a l'ús que feia de la meva sexualitat, varem establir una relació que va durar anys i panys.
Finalment, vaig arribar a la conclusió que el meu amic, en part, tenia raó. Hi ha gent que concep les dones com bruixes aprofitades, frígides, amb la boca massa grossa i amb la llengua massa llarga a l'hora de parlar, però és que moltes s'ho arriben a creure i actuen com a tal, alimentant el prejudici, el sexisme i aquest cercle viciós.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)