Ja des de ben petita m'havien inculcat una por vital als homes. Totes les dones de la meva família m'havien advertit del mal que podien fer els homes, ja que eren infidels, violents, sense sentiments, sexistes i instintius. Compte amb els homes! em repetia la meva mare tantes i tantes vegades, quan encara no havia arribat als deu anys d'edat. A més, acabava d'argumentar la seva hipòtesi sobre la masculinitat afirmant que tots els tirans de la història, com Hitler, Franco i Juli Cèsar, casualment havien estat homes, i que per tant alguna cosa tindrien al cervell només els homes que els faria actuar així.
Però d'aquí va sorgir un problema. Vet aquí que de petita, en un banc del pati, vaig trobar-me un company de classe mig plorós i traient els pètals d'una floreta primaveral. El xoc que em vaig emportar era bestial: sempre havia tingut entès que els homes no tenien sentiments, i que per tant ni ploraven ni desfullaven flors estant enamorats. Llavors, vaig preguntar-li:
- Què et passa?
- M'he enamorat d'una companya de classe i no sé què fer.
- I això? Jo de tu m'hi acostaria i, valent, li ho diria.
- Tinc por, perquè sempre m'han dit que les dones us aprofiteu dels homes enamorats perquè us comprin roba, joies i flors, que us critiqueu les unes a les altres i que per culpa vostra no estem encara al Paradís.
- Jo no sóc pas així! -li vaig replicar, amb un to ben enfadat. Mai havia sentit tal reflexió i em sorprenien aquells termes, ja que sempre m'havien confirmat que els homes, eren si més no, els dolents de la pel·lícula.
Vaig aixecar-me del banc, confusa, al sonar el timbre de classes. I amb el pas dels anys, aquell homenet va esdevenir el meu millor amic i compartíem interessants reflexions sobre la vida, i no és que fos precisament sexista, ni masclista, ni tirà ni psicòpata, tot el contrari. I jo li vaig poder demostrar que les dones no érem essencialment interessades ni que elaboràvem crítiques ferotges cap a les persones del nostre mateix sexe.
Quan les nostres pertinents famílies es van assabentar de l'amistat, es van preocupar de manera important. Les meves parentes deien que aviat, fruit d'aquesta amistat, començaria a preguntar sobre la procreació i de com a les dones ens creix la panxa, com vosaltres ja sabeu; i que el meu amic, quan jo fos gran, em raptaria i em realitzaria tal deshonrat acte. Tot seguit, van decidir apartar-me durant una bona temporada del meu amiguet, perquè ambdós érem una mala influència, però l'únic que van aconseguir va ser que ambdós ens deprimíssim i ens tanquéssim en banda, amb l'esperança de tornar-nos a veure i establit interessants converses.
Varen passar els anys i jo, que ja era tota una doneta, vaig aconseguir una parella masculina perfecta. Sentimental, cavaller, gens masclista i intel·ligent. Al principi, la meva família no s'ho creia i es va limitar a dir que els jovenets de setze i disset anys només pensen en aquelles coses, que em deixaria prenyada i que no en sabria res mai més. Però això no va arribar a passar, amics, i entre guerra i guerra, i entre crítiques a l'ús que feia de la meva sexualitat, varem establir una relació que va durar anys i panys.
Finalment, vaig arribar a la conclusió que el meu amic, en part, tenia raó. Hi ha gent que concep les dones com bruixes aprofitades, frígides, amb la boca massa grossa i amb la llengua massa llarga a l'hora de parlar, però és que moltes s'ho arriben a creure i actuen com a tal, alimentant el prejudici, el sexisme i aquest cercle viciós.
