Crítica literaria: La soledad de los números primos.

Parece mentira que me hubiese leído ese libro ya hace dos años. Podría definir aquella historia, con un amplio juego de perspectivas, como una de las que más me ha hecho reflexionar y la que más horas me ha emocionado: el amor tan distante pero a la vez tan cercano de Alice de la Rocca y Mattia, dos personajes que se sienten completamente solos, cuyo sentimiento les lleva a la alienación total respecto a la sociedad, hecho plasmado sobretodo en su infancia y en su adolescencia. Alice sufre una gran anorexia, pero no el típico trastorno trivial y ficticio de las chicas de hoy en día, dada solo por la moda: su sentimiento de soledad tan extremo, del no ser correspondida ante una sociedad estereotipada (hecho que se puede apreciar en su ámbito familiar) la lleva a la autolesión, manifestada en la desnutrición exagerada. En cambio Mattia, enfermo del síndrome de Asperger es absorbido por el mundo de las matemáticas, dadas su curiosidad e inteligencia. Su sentimiento de soledad, dado por el desequilibrio del cariño de sus padres favoreciendo a su hermana Michela, que padece graves problemas de desarrollo intelectual, le marca el resto de su vida llevándole a la autolesión, mostrada con los sucesivos cortes profundos que tiene en su cuerpo.

El juego de perspectivas y el paralelismo de los personajes ocupa gran parte de la novela, hasta el punto que sus caminos se entrecruzan, es vital para entender el desarrollo personal de los protagonistas, que les marcará el resto de su vida y, en última instancia, su especial relación-amistad: son pocas las veces en que el amor interiorizado se manifiesta con el contacto físico. Pero no es esta la única lectura que se hace de la novela: la historia transmite para el lector más sentimental y con más facilidad para identificarse una reflexión sobre la soledad, el dolor que acompaña y por qué es causada, sobretodo por hechos ocurridos en la infancia. Esto culmina en el final de la novela que refleja la imposibilidad de los amantes de estar juntos, dado su aislamiento personal, aunque se identifiquen totalmente: Mattia, con su afición matemática, describe a Alice y a él como "dos números primos", una metáfora de estos ya que tan sólo pueden dividirse por uno y por ellos mismos, pero siempre están separados por un número, como ahora el 1 y el 3, el 17 y el 19...

Así entonces la novela, de fácil lectura y no de mucha extensión (unas 300 páginas), otorga al lector más solitario y más sentimental una reflexión sobre la soledad que, a más de uno, le ha causado un mar de lágrimas. 

Crònica d'una megalòmana romàntica

I així, enmig del núvol de la solitud característic de la meva habitació, llegia novel.les del Romanticisme amb les quals em pogués identificar. Jo, des de la meva butaca i contemplant un paisatge feréstec a través de la finestra reflexionava sobre les meves actuacions, a vegades massa cruels, amb les què pretenia garantir l'ordre del meu univers i tenir-ho tot sota control.

En un full blanc vaig començar a idear estratègies d'un exèrcit fictici, on les ciutats testimonis del meu patiment estaven en el punt de mira. Vaig agafar un mapa i amb xinxetes vaig assenyalar ciutats que esclatarien senceres. Posaria bombes als llocs on es va emborratxar, on va acabar amb dones anteriors a mi, i en qualsevol lloc de la seva vida passada hi faria desfilar els tancs, on aquestes cridarien com boges demanant pietat i preguntant-se en tot moment què era el que havien fet per merèixer allò. Així s'efectuaria la meva venjança, em quedaria ben descansada, esborraria aquells escenaris dels seus records i podríem viure junts per sempre, enmig de l'harmonia diària. I envairia un castell i moltes mansions amb ràbia i amb desig, per buscar una casa per conviure fins la fi dels nostres dies, per criar-hi els nostres fills comuns, per ballar junts fins ben entrada a la nit. I tot això ho faria sense cap remordiment, perquè com m'havien dit sempre el fi justifica els mitjans, i el que menys m'importaven en aquell eren les morts, només que la meva supervivència fos possible. A més li amagaria la meva autoria davant els esdeveniments, perquè mai em volgués deixar i perquè em felicités en tot moment per la feina ben feta. I segurament ell, somrient, recordaria les peripècies inútils i desbordades quan era adolescent, comeses en aquelles ciutats que pel moment estarien destrossades mentre que jo, ferma, freda i convençuda li tornaria el gest, recordant dins meu la glòria aconseguida durant l'operació, fent-li un petó a la galta i una abraçada, i deixant la mirada perduda en algun indret de l'habitació.

La humanitat i els seus judicis exprés

Una cosa que es duu a terme cada dia entre tots nosaltres és mantenir un diàleg amb algú. Ens preguntem com ha anat el dia, com ens hem llevat, i si estem de mal humor moltes vegades fem al·lusió al culpable de la nostra situació. I altres vegades quan estem tan, tan enrabiats, preferim allargar la conversa i afegir quatre crítiques a aquell company de feina que no t'empasses, aquella professora bruixa o aquella puta que va parlar amb el teu marit.

Bé, podem parlar amb algú naturalment i desfogar-nos, això està clar: és una necessitat humana, sinó ens ho guardem dintre i podem acabar mal parats. Però una altre cosa que vull distingir i que realment és un problema bastant greu és el que jo denomino "judicis exprés".

Les persones, com animals que som, instintivament necessitem un xic de poder. I aquest poder molts de nosaltres i, ni més ni menys, es manifesta prenent la justícia per la nostra mà. Qui no ha criticat a alguna noia mal vestida quan era adolescent i se n'ha fet una imatge negativa, molts cops equivocada? En definitiva: poques persones saben distingir del que és una opinió o aparença i del que és la veritat.

Per dur a terme aquests judicis ens basem en arguments primaris i sense gaire fonament;  manifestant-se així en la qualitat de les nostres sentències, que més d'un cop ens duen a l'error absolut. Les lleis són les normes socials imposades, ja siguin les modes, les drogues... caient sempre una falsa moral, en el culte a les aparences i en l'agradar a la societat. Després de veure que les sentències són errònies i no massa ètiques fem tot el possible per amagar-les sota una faceta de bona persona i intentar sustentar el nostre prestigi social, I en especial vull remarcar un col·lectiu aficionat a aquesta activitat, i que a més el seu volum evoluciona in crescendo: aquests són els adolescents (normalment noies) que jutgen per l'aparença, com és el cas de la vestimenta. Es diu que instintivament la mirada de les dones fa un recorregut exhaustiu de dalt a baix amb la mirada quan veu un subjecte del seu gènere, ja que necessita posseir una superioritat estilística per aconseguir més mascles que l'altra. I així anem, jutjant i jutjant, i divulgant apòcrifes sentències sense validesa alguna.

Gran part d'aquest problema d'abast universal és causat pels mitjans de comunicació: les notícies posseeixen un caire sensacionalista extrem i s'emeten de tal manera que l'individu no tingui temps a pensar. Llavors el seu cap es converteix com una espècie de fast-food, en què el client és la televisió i li reclama amb avidesa amb una sentència per alimentar-se. I dic alimentar-se perquè la suma d'individus hipnotitzats és tal que es manté garantida una audiència per al menys dos dies, i després es canvia de tema, perquè ens oblidem i passem pàgina, i així les televisions aconsegueixen un evident sobrepès de diners.

Un altre culpable és la publicitat i la seva monotonia encoberta: ens emeten uns cànons de bellesa i socials per activa, per passiva i per mitjana. Llavors les persones els adopten sense qüestionar-se la validesa i els prenen com a lleis; fan els seus judicis, regalen les sentències i en poc temps s'obliden. 

Aquest és un problema que tenim tots nosaltres, que hauríem de reflexionar i utilitzar i, ja de pas, estalviar-nos un munt de problemes amb els altres i amb la nostra consciència.