I així, enmig del núvol de la solitud característic de la meva habitació, llegia novel.les del Romanticisme amb les quals em pogués identificar. Jo, des de la meva butaca i contemplant un paisatge feréstec a través de la finestra reflexionava sobre les meves actuacions, a vegades massa cruels, amb les què pretenia garantir l'ordre del meu univers i tenir-ho tot sota control.
En un full blanc vaig començar a idear estratègies d'un exèrcit fictici, on les ciutats testimonis del meu patiment estaven en el punt de mira. Vaig agafar un mapa i amb xinxetes vaig assenyalar ciutats que esclatarien senceres. Posaria bombes als llocs on es va emborratxar, on va acabar amb dones anteriors a mi, i en qualsevol lloc de la seva vida passada hi faria desfilar els tancs, on aquestes cridarien com boges demanant pietat i preguntant-se en tot moment què era el que havien fet per merèixer allò. Així s'efectuaria la meva venjança, em quedaria ben descansada, esborraria aquells escenaris dels seus records i podríem viure junts per sempre, enmig de l'harmonia diària. I envairia un castell i moltes mansions amb ràbia i amb desig, per buscar una casa per conviure fins la fi dels nostres dies, per criar-hi els nostres fills comuns, per ballar junts fins ben entrada a la nit. I tot això ho faria sense cap remordiment, perquè com m'havien dit sempre el fi justifica els mitjans, i el que menys m'importaven en aquell eren les morts, només que la meva supervivència fos possible. A més li amagaria la meva autoria davant els esdeveniments, perquè mai em volgués deixar i perquè em felicités en tot moment per la feina ben feta. I segurament ell, somrient, recordaria les peripècies inútils i desbordades quan era adolescent, comeses en aquelles ciutats que pel moment estarien destrossades mentre que jo, ferma, freda i convençuda li tornaria el gest, recordant dins meu la glòria aconseguida durant l'operació, fent-li un petó a la galta i una abraçada, i deixant la mirada perduda en algun indret de l'habitació.
