Bé, podem parlar amb algú naturalment i desfogar-nos, això està clar: és una necessitat humana, sinó ens ho guardem dintre i podem acabar mal parats. Però una altre cosa que vull distingir i que realment és un problema bastant greu és el que jo denomino "judicis exprés".
Les persones, com animals que som, instintivament necessitem un xic de poder. I aquest poder molts de nosaltres i, ni més ni menys, es manifesta prenent la justícia per la nostra mà. Qui no ha criticat a alguna noia mal vestida quan era adolescent i se n'ha fet una imatge negativa, molts cops equivocada? En definitiva: poques persones saben distingir del que és una opinió o aparença i del que és la veritat.
Per dur a terme aquests judicis ens basem en arguments primaris i sense gaire fonament; manifestant-se així en la qualitat de les nostres sentències, que més d'un cop ens duen a l'error absolut. Les lleis són les normes socials imposades, ja siguin les modes, les drogues... caient sempre una falsa moral, en el culte a les aparences i en l'agradar a la societat. Després de veure que les sentències són errònies i no massa ètiques fem tot el possible per amagar-les sota una faceta de bona persona i intentar sustentar el nostre prestigi social, I en especial vull remarcar un col·lectiu aficionat a aquesta activitat, i que a més el seu volum evoluciona in crescendo: aquests són els adolescents (normalment noies) que jutgen per l'aparença, com és el cas de la vestimenta. Es diu que instintivament la mirada de les dones fa un recorregut exhaustiu de dalt a baix amb la mirada quan veu un subjecte del seu gènere, ja que necessita posseir una superioritat estilística per aconseguir més mascles que l'altra. I així anem, jutjant i jutjant, i divulgant apòcrifes sentències sense validesa alguna.
Gran part d'aquest problema d'abast universal és causat pels mitjans de comunicació: les notícies posseeixen un caire sensacionalista extrem i s'emeten de tal manera que l'individu no tingui temps a pensar. Llavors el seu cap es converteix com una espècie de fast-food, en què el client és la televisió i li reclama amb avidesa amb una sentència per alimentar-se. I dic alimentar-se perquè la suma d'individus hipnotitzats és tal que es manté garantida una audiència per al menys dos dies, i després es canvia de tema, perquè ens oblidem i passem pàgina, i així les televisions aconsegueixen un evident sobrepès de diners.
Un altre culpable és la publicitat i la seva monotonia encoberta: ens emeten uns cànons de bellesa i socials per activa, per passiva i per mitjana. Llavors les persones els adopten sense qüestionar-se la validesa i els prenen com a lleis; fan els seus judicis, regalen les sentències i en poc temps s'obliden.
Aquest és un problema que tenim tots nosaltres, que hauríem de reflexionar i utilitzar i, ja de pas, estalviar-nos un munt de problemes amb els altres i amb la nostra consciència.
