El rellotge marca les dotze del matí tocades. Alidé es desperta pel so, i aixeca els ulls cap a l'escriptori: tot és ple de tasses de cafè buides i de llibres oberts de la universitat. Però creu que encara hi ha prou temps: la prova és a les sis de la tarda.
S'aixeca, amb els ulls encara inflats de la son. Es troba sola, a fora es veu mal temps i hi plou. No hi ha ningú més a casa seva, ell havia marxat per la matinada i no sabia del tot si tornaria. Ella tenia ben clar que els remordiments d'altres temps li condicionarien la vida propera, i de moment encara no havia trobat cap remei per evitar-ho. Decideix endreçar els llibres oberts i portar les tasses de cafè a la cuina per rentar-les, donant voltes per la superfície del pis. Després de dinar s'anirà a dutxar, però no té clar si dinarà. El que té clar és que alguna cosa ha de deixar enrere per seguir vivint.
Neteja l'habitació i acaba posant un ambientador per donar-li un bon aroma, per eclipsar la solitud d'un amor que cada cop més va cap a la deriva. No troba la solució al problema: no sap com deixar de considerar el passat com una cosa tant important que condicioni tots els seus pròxims dies. I era ben clar que els seus problemes de parella eren causats per aquest. Obre la finestra per ventilar tot el pis buit: necessita un canvi d'aires.
Veu com un colom reposa a la barana del balcó, s'hi està dos segons i de seguida bat les ales i es posa a volar. De sobte, un anhel similar a una petita esperança li recorre el cos sencer, i li entra al cap i al cor. Alidé vol ser com aquell colom, lliure de reposar i que un dia està en un lloc i en un altre no, i que aprèn noves coses i noves rutes al llarg que passen els dies. Decideix que a partir d'aquell dia ja no contemplarà mai més el passat, ni l'estudiarà exhaustivament tal i com havia fet fins ara, ja que sabia que no es podria canviar i que no serviria de res pensar-hi. Simplement pensarà en aquest per recapacitar, per no tornar a repetir els errors del passat i per aprendre encara més i més sobre allò que les persones entenem que és la vida. I que hauria d'estar feliç de tenir un passat com el que li havia tocat, perquè l'havia conduit a la persona que era ara i que seria en un futur.
Alidé va despenjar el telèfon i va marcar aquell número tan familiar. Va sentir un "sí?" que coneixia moltíssim, i va obrir els llavis i va agafar aire, per volar com aquell colom i poder establir un nou rumb cap a la felicitat.
