La Vanessa intenta despertar-se un diumenge, en què les hores matineres de son serien bastant llargues. Ella s'esperava passar-ho bé en una grandiosa festa, doncs necessitava descansar de l'estrès d'entresetmana. Així doncs, ella entrava per les luxoses portes amb un clar objectiu: conèixer cent nois nous i omplir la seva llista d'amics en una popular xarxa social. Feia poc que havia incorporat a la seva llista d'espècies per pescar el gènere femení, com si ella es tractés del minotaure que necessitava alimentar-se periòdicament de cent nois i de cent noies. Però ella no se'ls volia menjar, però sí engollir els seus sentiments per alimentar una vegada més el seu orgull de noia de barri residencial, de molts amics i roba de marca.
Vanessa intenta obrir els ulls, però no reconeix on està; ja no es troba en aquella habitació de parets rosa. Ja no és a la casa situada al barri de Pedralbes: es troba en un hospital, sola, sense ningú. Està connectada amb unes agulles com les de fer analítiques; al costat hi ha un comptagotes que sona rítmicament. Es mira i veu, a través de la transparent bata hospitalària, una cicatriu gegant enmig del pit; amb uns quants punts creuant banda i banda d'aquell gran abisme. Comença a suar i se li accelera el pols; sona una espècie d'alarma. Al cap de pocs segons, entren la mare vestida sencera de Gucci i el seu pare, qui parlava amb un to violent per telèfon però que, al veure aquella emergència, decideix deixar de banda qualsevol assumpte laboral.
La noia no pot articular cap paraula. La mare, que decideix abandonar la seva postura excessivament estirada i dreta, s'acosta a la seva filla: "Vanessa, estàs aquí perquè t'han instal·lat un cor mecànic", li diu ella.
Vanessa es queda atònita i plora. No entén res. Pregunta cridant què hi fa ella allà. La mare li respon: "els metges han decidit que no mereixes tenir cor; i que potser hi ha gent que el necessita urgentment mentre que tu no en fas un bon ús del teu".
Passen els dies i Vanessa no entén res. La seva vida canvia radicalment després de l'instal·lació del cor mecànic; ja no pot provar tots els tipus de tabac, ni la marihuana i, encara menys, aquelles pastilletes a les que donava un tractament de llaminadures. Dintre del Porsche blau dels seus pares, escolta música i plora; encara quedava una hora de camí enmig de les típiques retencions de la Ronda de Dalt.
Un cop arriba a casa, veu com les parets roses se li fan blanques, sense cap sentit; mentre sent les falses pulsacions del cor mecànic. "Què se n'haurà fet, del meu cor de veritat?" es pregunta. Segurament a aquelles hores ja li hauria sigut transplantat a un home gran, amb càncer de pulmó o amb problemes cardiovasculars greus. Truquen a casa i l'agafa la mare. És el nou metge personal de Vanessa, qui havia concretat hora per veure la seva evolució el dia següent.
Sona el timbre i l'elegant mare, altiva i massa ben vestida, va a rebre el convidat. Vanessa el mira; el creuament de mirades és fred i inpactant. Es reconeixen. Ell la coneix més que no pas ella.
- Bé Vanessa, deixa'm veure aquesta cicatriu que tens. Després concretarem la medicació que has de prendre després de tot.
La visita acaba i ella es sent trasbalsada. El jove metge agafa el mòbil a la sortida, amb la fotografia d'una dona que havia conegut a la discoteca i truca a algú desconegut. "L'operació Minotaure ha acabat amb èxit", pronuncia amb un to de veu venjatiu. Penja.
