Crònica d'una megalòmana romàntica

I així, enmig del núvol de la solitud característic de la meva habitació, llegia novel.les del Romanticisme amb les quals em pogués identificar. Jo, des de la meva butaca i contemplant un paisatge feréstec a través de la finestra reflexionava sobre les meves actuacions, a vegades massa cruels, amb les què pretenia garantir l'ordre del meu univers i tenir-ho tot sota control.

En un full blanc vaig començar a idear estratègies d'un exèrcit fictici, on les ciutats testimonis del meu patiment estaven en el punt de mira. Vaig agafar un mapa i amb xinxetes vaig assenyalar ciutats que esclatarien senceres. Posaria bombes als llocs on es va emborratxar, on va acabar amb dones anteriors a mi, i en qualsevol lloc de la seva vida passada hi faria desfilar els tancs, on aquestes cridarien com boges demanant pietat i preguntant-se en tot moment què era el que havien fet per merèixer allò. Així s'efectuaria la meva venjança, em quedaria ben descansada, esborraria aquells escenaris dels seus records i podríem viure junts per sempre, enmig de l'harmonia diària. I envairia un castell i moltes mansions amb ràbia i amb desig, per buscar una casa per conviure fins la fi dels nostres dies, per criar-hi els nostres fills comuns, per ballar junts fins ben entrada a la nit. I tot això ho faria sense cap remordiment, perquè com m'havien dit sempre el fi justifica els mitjans, i el que menys m'importaven en aquell eren les morts, només que la meva supervivència fos possible. A més li amagaria la meva autoria davant els esdeveniments, perquè mai em volgués deixar i perquè em felicités en tot moment per la feina ben feta. I segurament ell, somrient, recordaria les peripècies inútils i desbordades quan era adolescent, comeses en aquelles ciutats que pel moment estarien destrossades mentre que jo, ferma, freda i convençuda li tornaria el gest, recordant dins meu la glòria aconseguida durant l'operació, fent-li un petó a la galta i una abraçada, i deixant la mirada perduda en algun indret de l'habitació.

La humanitat i els seus judicis exprés

Una cosa que es duu a terme cada dia entre tots nosaltres és mantenir un diàleg amb algú. Ens preguntem com ha anat el dia, com ens hem llevat, i si estem de mal humor moltes vegades fem al·lusió al culpable de la nostra situació. I altres vegades quan estem tan, tan enrabiats, preferim allargar la conversa i afegir quatre crítiques a aquell company de feina que no t'empasses, aquella professora bruixa o aquella puta que va parlar amb el teu marit.

Bé, podem parlar amb algú naturalment i desfogar-nos, això està clar: és una necessitat humana, sinó ens ho guardem dintre i podem acabar mal parats. Però una altre cosa que vull distingir i que realment és un problema bastant greu és el que jo denomino "judicis exprés".

Les persones, com animals que som, instintivament necessitem un xic de poder. I aquest poder molts de nosaltres i, ni més ni menys, es manifesta prenent la justícia per la nostra mà. Qui no ha criticat a alguna noia mal vestida quan era adolescent i se n'ha fet una imatge negativa, molts cops equivocada? En definitiva: poques persones saben distingir del que és una opinió o aparença i del que és la veritat.

Per dur a terme aquests judicis ens basem en arguments primaris i sense gaire fonament;  manifestant-se així en la qualitat de les nostres sentències, que més d'un cop ens duen a l'error absolut. Les lleis són les normes socials imposades, ja siguin les modes, les drogues... caient sempre una falsa moral, en el culte a les aparences i en l'agradar a la societat. Després de veure que les sentències són errònies i no massa ètiques fem tot el possible per amagar-les sota una faceta de bona persona i intentar sustentar el nostre prestigi social, I en especial vull remarcar un col·lectiu aficionat a aquesta activitat, i que a més el seu volum evoluciona in crescendo: aquests són els adolescents (normalment noies) que jutgen per l'aparença, com és el cas de la vestimenta. Es diu que instintivament la mirada de les dones fa un recorregut exhaustiu de dalt a baix amb la mirada quan veu un subjecte del seu gènere, ja que necessita posseir una superioritat estilística per aconseguir més mascles que l'altra. I així anem, jutjant i jutjant, i divulgant apòcrifes sentències sense validesa alguna.

Gran part d'aquest problema d'abast universal és causat pels mitjans de comunicació: les notícies posseeixen un caire sensacionalista extrem i s'emeten de tal manera que l'individu no tingui temps a pensar. Llavors el seu cap es converteix com una espècie de fast-food, en què el client és la televisió i li reclama amb avidesa amb una sentència per alimentar-se. I dic alimentar-se perquè la suma d'individus hipnotitzats és tal que es manté garantida una audiència per al menys dos dies, i després es canvia de tema, perquè ens oblidem i passem pàgina, i així les televisions aconsegueixen un evident sobrepès de diners.

Un altre culpable és la publicitat i la seva monotonia encoberta: ens emeten uns cànons de bellesa i socials per activa, per passiva i per mitjana. Llavors les persones els adopten sense qüestionar-se la validesa i els prenen com a lleis; fan els seus judicis, regalen les sentències i en poc temps s'obliden. 

Aquest és un problema que tenim tots nosaltres, que hauríem de reflexionar i utilitzar i, ja de pas, estalviar-nos un munt de problemes amb els altres i amb la nostra consciència. 

La solitud del vencedor

No en sabia ben bé el motiu, però aquell dia em sentia molt afortunada de mi mateixa. Tot m'anava genial, tenia unes amistats excel·lents amb qui compartir milers de gustos, i estava a punt de convertir-me en un referent de la moda mundial. Havia deixat els estudis feia pocs mesos, però de motius en tenia i de molt bons: si els deixava podria cultivar el meu cos, la meva imatge, i convertir-me en algú a la vida que tingués una certa importància en la societat del moment.

En fi, en aquest moment em sentia realment orgullosa de mi mateixa i de la feina ben feta, mentre admirava el paisatge des d'una posició privilegiada de casa meva, a través d'una gran finestra de l'antic estudi. Dic antic perquè jo ja no estudiava; amb la qual cosa havíem convertit aquella habitació en una espècie de gimnàs-passarel·la replè de miralls, ja que això, segons deia una pàgina d'Internet, potenciaria la meva creixent autoestima i, en conseqüència, em podria ajudar a assolir aquella passió per aconseguir un lloc en la societat que tan desitjava. Bé, i després d'això, vaig posar música clàssica mentre em mirava reflectida a infinits llocs de l'habitació, sentint-me tan bé com jo desitjava. I és que jo valc molt. Ah, i admiro els meus mètodes emprats: recordo que vaig exprimir antigues amistats, que em van ajudar a aproximar-me, per mitjà de contactes, a aquelles persones que s'adaptaven a la meva condició social i a la meva imatge ideal de perfecció humana. La meva història amb elles m'havia servit molt per fer-ne un bon ús, per comunicar a la gent decent que jo ja no anava amb gent així, de tant rebaixada categoria social; poder treure temes de conversa amb la resta de les persones que configuraven l'elit de la perfecció, i posar en el punt de mira aquells éssers humans amb qui havia estat i amb qui no valia realment la pena no estar-hi.

Ah, em trobava en la perfecta ataràxia. Tenia la consciència ben neta, ara ja no havia de fer cap més mal a ningú per assolir els meus objectius. Jo era el reflex de la perfecció, d'una estètica tan adaptada a la del moment... ja no em feia falta criticar a ningú més, ja que jo ja era algú d'una categoria tan alta respecte els altres ja que, només al mirar-me, es sentirien inferiors a mi. Jo marcaria tendències, la meva imatge convertiria a milers de dones  del món en malaltes, obsessionades... i tot perquè voldrien assemblar-se a mi. I això ja era una gran raó per viure: marcar tendències, causar morts indirectes per la constant adoració del públic amb falta d'intel·lectualitat i d'orgull femení; ser una clau per al moviment de masses.

Bé, i des del balcó, observava el carrer, on una pobra noia massa conformista i massa lletja pel meu gust, passava amb un noi, agafada de la mà. Ai, pobra desgraciada! S'ha hagut de conformar amb el primer que passa, vaig pensar, formant una rialla amb la meva finíssima boca. Si sabés el que és estar amb algú de la meva categoria, amb el que li agradaria estar algú com jo! I a continuació ella va entrar a casa seva, amb aquell estrany personatge. Mentrestant jo, que necessitava una mica més d'aliment per al meu orgull personal, vaig girar-me per mirar-me als miralls de la celestial habitació. Perquè allà dins hi havia una deessa, i aquella deessa era jo. I poc a poc, tindria el món als meus peus, guanyant milers de guerres. Jo sola.  

La televisión del infierno

Hoy me toca hablar de un fenómeno que me preocupa. Es evidente que la música está perdiendo su verdadero valor artístico. Músicos como Vivaldi o Beethoven, o algunos más cercanos como lo son Queen o Nirvana, están siendo eclipsados por la comercialidad de varios peleles de carácter televisivo; normalmente un chulo con el pelo rapado y gafas de sol en el caso masculino, o bien una chica un poco puta enseñando el 75% de sus partes delanteras.

Voy directa al grano. Hoy me siento delante de la tele, cojo el mando e intento buscar algo que sea mínimamente interesante. ¿Y con qué me encuentro? con la compañía que mayoritariamente se ha encargado de hundirla música como arte: MTV. Además que el 90% de su programación no tiene nada que ver con la música, esta compañía es responsable en gran parte del gran puterío que hay en este país, además que dar el ejemplo de lo que mola ser Ni-ni, quedarte embarazada a los 16 años o que te paguen para ir de fiesta, e hacerte famoso de tal manera que todo el mundo te conoce, simplemente por haber contado tus intimidades o bien tener un buen par de tetas.

Me hizo gracia porque me encontré una vez, en una apariencia claramente infantil e immadura, de una pobre choni americana, de un novio rapero que pasa de ella y que la deja preñada. ¿Entonces qué, aborta? ¡No! ella vive en el mundo de los Teletubbies, creyendo que él será el padre perfecto mientras se busca una casa a 300 kilómetros de ella. Él no le coge el teléfono, pero ella sigue con la idea que será el padre perfecto, que le ayudará con lo que sea. Además que ese programa tiene la total apariencia de montaje televisivo, sensacionalista y extremadamente influyente en mentes exprimidas, puede hacer reír (e incluso indignar, como es mi caso) a personas de un cociente intelectual normal, o a hundir en la miseria a chicas con al menos cinco piercings, que necesitan ser algo en la vida y no tienen nada mejor que acostarse con el tío más popular del instituto que, además de ser guaperas y tener tableta, es un auténtico gilipuertas repetidor de varios cursos.

Así entonces, la tasa de abandono escolar va en aumento, entre chonis embarazadas porque en la MTV se lo enseñan como lo más guay del mundo y gente que le gusta ser mantenida, y parasitaria y parásito a la vez. Porque imaginad una familia en paro, que ni llega a fin de mes, que soñaba con que su hija fuese a la universidad y un buen día entra por la puerta borracha, con la duda de cuál de los cinco tíos es el padre del bombo. ¿Y esto por qué? Por la puta MTV, Bershka y las grandes cadenas de discotecas, que fomentan el puterío y la desgracia de centenares de adolescentes y, a su vez, la de su familia.

Efecto dominó

En la tarjeta sanitaria salían el nombre, los apellidos y el número de la mujer. Al lado, el dinero destinado a comprar esas pastillas que, a su vez, eran el motivo de su locura. Yo, resignada, asentí, abrí la puerta, cogí las llaves y la cerré.

Esa imagen mental me llevaba a recuerdos que en aquél momento no quería recordar: aquella mujer cruel, sus gritos, los insultos que me dirigía al no salirme algo bien; las constantes críticas a todo lo que me confería.  Llegué, con el paso del tiempo, que tan sólo era un instrumento fallido de su apariencia que había salido defectuoso de fábrica y que, por lo tanto, debía de ir a la basura. En la cabeza se recopilaban todas aquellas malas experiencias, los traumas; y el odio me dominaba en cualquier momento. Más de una vez había pasado lo mismo, sí; y el pobre de mi novio tuvo que aguantar mis críticas hacia aquella desconocida y cruel persona, en la que se había convertido mi progenitora.

Y a partir de aquél momento llegué a la conclusión que era un monstruo social, alguien que por causas ajenas podía destruir a cualquier otro, y así que este se comporte como el anterior. Ella podría ser un sujeto iniciante de una interminable cadena de convencionalismos, de rabietas y de comportamientos infantiles antes de rozar la tercera edad.