Crònica d'una megalòmana romàntica

I així, enmig del núvol de la solitud característic de la meva habitació, llegia novel.les del Romanticisme amb les quals em pogués identificar. Jo, des de la meva butaca i contemplant un paisatge feréstec a través de la finestra reflexionava sobre les meves actuacions, a vegades massa cruels, amb les què pretenia garantir l'ordre del meu univers i tenir-ho tot sota control.

En un full blanc vaig començar a idear estratègies d'un exèrcit fictici, on les ciutats testimonis del meu patiment estaven en el punt de mira. Vaig agafar un mapa i amb xinxetes vaig assenyalar ciutats que esclatarien senceres. Posaria bombes als llocs on es va emborratxar, on va acabar amb dones anteriors a mi, i en qualsevol lloc de la seva vida passada hi faria desfilar els tancs, on aquestes cridarien com boges demanant pietat i preguntant-se en tot moment què era el que havien fet per merèixer allò. Així s'efectuaria la meva venjança, em quedaria ben descansada, esborraria aquells escenaris dels seus records i podríem viure junts per sempre, enmig de l'harmonia diària. I envairia un castell i moltes mansions amb ràbia i amb desig, per buscar una casa per conviure fins la fi dels nostres dies, per criar-hi els nostres fills comuns, per ballar junts fins ben entrada a la nit. I tot això ho faria sense cap remordiment, perquè com m'havien dit sempre el fi justifica els mitjans, i el que menys m'importaven en aquell eren les morts, només que la meva supervivència fos possible. A més li amagaria la meva autoria davant els esdeveniments, perquè mai em volgués deixar i perquè em felicités en tot moment per la feina ben feta. I segurament ell, somrient, recordaria les peripècies inútils i desbordades quan era adolescent, comeses en aquelles ciutats que pel moment estarien destrossades mentre que jo, ferma, freda i convençuda li tornaria el gest, recordant dins meu la glòria aconseguida durant l'operació, fent-li un petó a la galta i una abraçada, i deixant la mirada perduda en algun indret de l'habitació.

La solitud del vencedor

No en sabia ben bé el motiu, però aquell dia em sentia molt afortunada de mi mateixa. Tot m'anava genial, tenia unes amistats excel·lents amb qui compartir milers de gustos, i estava a punt de convertir-me en un referent de la moda mundial. Havia deixat els estudis feia pocs mesos, però de motius en tenia i de molt bons: si els deixava podria cultivar el meu cos, la meva imatge, i convertir-me en algú a la vida que tingués una certa importància en la societat del moment.

En fi, en aquest moment em sentia realment orgullosa de mi mateixa i de la feina ben feta, mentre admirava el paisatge des d'una posició privilegiada de casa meva, a través d'una gran finestra de l'antic estudi. Dic antic perquè jo ja no estudiava; amb la qual cosa havíem convertit aquella habitació en una espècie de gimnàs-passarel·la replè de miralls, ja que això, segons deia una pàgina d'Internet, potenciaria la meva creixent autoestima i, en conseqüència, em podria ajudar a assolir aquella passió per aconseguir un lloc en la societat que tan desitjava. Bé, i després d'això, vaig posar música clàssica mentre em mirava reflectida a infinits llocs de l'habitació, sentint-me tan bé com jo desitjava. I és que jo valc molt. Ah, i admiro els meus mètodes emprats: recordo que vaig exprimir antigues amistats, que em van ajudar a aproximar-me, per mitjà de contactes, a aquelles persones que s'adaptaven a la meva condició social i a la meva imatge ideal de perfecció humana. La meva història amb elles m'havia servit molt per fer-ne un bon ús, per comunicar a la gent decent que jo ja no anava amb gent així, de tant rebaixada categoria social; poder treure temes de conversa amb la resta de les persones que configuraven l'elit de la perfecció, i posar en el punt de mira aquells éssers humans amb qui havia estat i amb qui no valia realment la pena no estar-hi.

Ah, em trobava en la perfecta ataràxia. Tenia la consciència ben neta, ara ja no havia de fer cap més mal a ningú per assolir els meus objectius. Jo era el reflex de la perfecció, d'una estètica tan adaptada a la del moment... ja no em feia falta criticar a ningú més, ja que jo ja era algú d'una categoria tan alta respecte els altres ja que, només al mirar-me, es sentirien inferiors a mi. Jo marcaria tendències, la meva imatge convertiria a milers de dones  del món en malaltes, obsessionades... i tot perquè voldrien assemblar-se a mi. I això ja era una gran raó per viure: marcar tendències, causar morts indirectes per la constant adoració del públic amb falta d'intel·lectualitat i d'orgull femení; ser una clau per al moviment de masses.

Bé, i des del balcó, observava el carrer, on una pobra noia massa conformista i massa lletja pel meu gust, passava amb un noi, agafada de la mà. Ai, pobra desgraciada! S'ha hagut de conformar amb el primer que passa, vaig pensar, formant una rialla amb la meva finíssima boca. Si sabés el que és estar amb algú de la meva categoria, amb el que li agradaria estar algú com jo! I a continuació ella va entrar a casa seva, amb aquell estrany personatge. Mentrestant jo, que necessitava una mica més d'aliment per al meu orgull personal, vaig girar-me per mirar-me als miralls de la celestial habitació. Perquè allà dins hi havia una deessa, i aquella deessa era jo. I poc a poc, tindria el món als meus peus, guanyant milers de guerres. Jo sola.