La humanitat i els seus judicis exprés

Una cosa que es duu a terme cada dia entre tots nosaltres és mantenir un diàleg amb algú. Ens preguntem com ha anat el dia, com ens hem llevat, i si estem de mal humor moltes vegades fem al·lusió al culpable de la nostra situació. I altres vegades quan estem tan, tan enrabiats, preferim allargar la conversa i afegir quatre crítiques a aquell company de feina que no t'empasses, aquella professora bruixa o aquella puta que va parlar amb el teu marit.

Bé, podem parlar amb algú naturalment i desfogar-nos, això està clar: és una necessitat humana, sinó ens ho guardem dintre i podem acabar mal parats. Però una altre cosa que vull distingir i que realment és un problema bastant greu és el que jo denomino "judicis exprés".

Les persones, com animals que som, instintivament necessitem un xic de poder. I aquest poder molts de nosaltres i, ni més ni menys, es manifesta prenent la justícia per la nostra mà. Qui no ha criticat a alguna noia mal vestida quan era adolescent i se n'ha fet una imatge negativa, molts cops equivocada? En definitiva: poques persones saben distingir del que és una opinió o aparença i del que és la veritat.

Per dur a terme aquests judicis ens basem en arguments primaris i sense gaire fonament;  manifestant-se així en la qualitat de les nostres sentències, que més d'un cop ens duen a l'error absolut. Les lleis són les normes socials imposades, ja siguin les modes, les drogues... caient sempre una falsa moral, en el culte a les aparences i en l'agradar a la societat. Després de veure que les sentències són errònies i no massa ètiques fem tot el possible per amagar-les sota una faceta de bona persona i intentar sustentar el nostre prestigi social, I en especial vull remarcar un col·lectiu aficionat a aquesta activitat, i que a més el seu volum evoluciona in crescendo: aquests són els adolescents (normalment noies) que jutgen per l'aparença, com és el cas de la vestimenta. Es diu que instintivament la mirada de les dones fa un recorregut exhaustiu de dalt a baix amb la mirada quan veu un subjecte del seu gènere, ja que necessita posseir una superioritat estilística per aconseguir més mascles que l'altra. I així anem, jutjant i jutjant, i divulgant apòcrifes sentències sense validesa alguna.

Gran part d'aquest problema d'abast universal és causat pels mitjans de comunicació: les notícies posseeixen un caire sensacionalista extrem i s'emeten de tal manera que l'individu no tingui temps a pensar. Llavors el seu cap es converteix com una espècie de fast-food, en què el client és la televisió i li reclama amb avidesa amb una sentència per alimentar-se. I dic alimentar-se perquè la suma d'individus hipnotitzats és tal que es manté garantida una audiència per al menys dos dies, i després es canvia de tema, perquè ens oblidem i passem pàgina, i així les televisions aconsegueixen un evident sobrepès de diners.

Un altre culpable és la publicitat i la seva monotonia encoberta: ens emeten uns cànons de bellesa i socials per activa, per passiva i per mitjana. Llavors les persones els adopten sense qüestionar-se la validesa i els prenen com a lleis; fan els seus judicis, regalen les sentències i en poc temps s'obliden. 

Aquest és un problema que tenim tots nosaltres, que hauríem de reflexionar i utilitzar i, ja de pas, estalviar-nos un munt de problemes amb els altres i amb la nostra consciència. 

La solitud del vencedor

No en sabia ben bé el motiu, però aquell dia em sentia molt afortunada de mi mateixa. Tot m'anava genial, tenia unes amistats excel·lents amb qui compartir milers de gustos, i estava a punt de convertir-me en un referent de la moda mundial. Havia deixat els estudis feia pocs mesos, però de motius en tenia i de molt bons: si els deixava podria cultivar el meu cos, la meva imatge, i convertir-me en algú a la vida que tingués una certa importància en la societat del moment.

En fi, en aquest moment em sentia realment orgullosa de mi mateixa i de la feina ben feta, mentre admirava el paisatge des d'una posició privilegiada de casa meva, a través d'una gran finestra de l'antic estudi. Dic antic perquè jo ja no estudiava; amb la qual cosa havíem convertit aquella habitació en una espècie de gimnàs-passarel·la replè de miralls, ja que això, segons deia una pàgina d'Internet, potenciaria la meva creixent autoestima i, en conseqüència, em podria ajudar a assolir aquella passió per aconseguir un lloc en la societat que tan desitjava. Bé, i després d'això, vaig posar música clàssica mentre em mirava reflectida a infinits llocs de l'habitació, sentint-me tan bé com jo desitjava. I és que jo valc molt. Ah, i admiro els meus mètodes emprats: recordo que vaig exprimir antigues amistats, que em van ajudar a aproximar-me, per mitjà de contactes, a aquelles persones que s'adaptaven a la meva condició social i a la meva imatge ideal de perfecció humana. La meva història amb elles m'havia servit molt per fer-ne un bon ús, per comunicar a la gent decent que jo ja no anava amb gent així, de tant rebaixada categoria social; poder treure temes de conversa amb la resta de les persones que configuraven l'elit de la perfecció, i posar en el punt de mira aquells éssers humans amb qui havia estat i amb qui no valia realment la pena no estar-hi.

Ah, em trobava en la perfecta ataràxia. Tenia la consciència ben neta, ara ja no havia de fer cap més mal a ningú per assolir els meus objectius. Jo era el reflex de la perfecció, d'una estètica tan adaptada a la del moment... ja no em feia falta criticar a ningú més, ja que jo ja era algú d'una categoria tan alta respecte els altres ja que, només al mirar-me, es sentirien inferiors a mi. Jo marcaria tendències, la meva imatge convertiria a milers de dones  del món en malaltes, obsessionades... i tot perquè voldrien assemblar-se a mi. I això ja era una gran raó per viure: marcar tendències, causar morts indirectes per la constant adoració del públic amb falta d'intel·lectualitat i d'orgull femení; ser una clau per al moviment de masses.

Bé, i des del balcó, observava el carrer, on una pobra noia massa conformista i massa lletja pel meu gust, passava amb un noi, agafada de la mà. Ai, pobra desgraciada! S'ha hagut de conformar amb el primer que passa, vaig pensar, formant una rialla amb la meva finíssima boca. Si sabés el que és estar amb algú de la meva categoria, amb el que li agradaria estar algú com jo! I a continuació ella va entrar a casa seva, amb aquell estrany personatge. Mentrestant jo, que necessitava una mica més d'aliment per al meu orgull personal, vaig girar-me per mirar-me als miralls de la celestial habitació. Perquè allà dins hi havia una deessa, i aquella deessa era jo. I poc a poc, tindria el món als meus peus, guanyant milers de guerres. Jo sola.  

La inocencia infantil ha muerto

Cada fin de semana me levanto a las 9. Bajo a la cocina, enciendo la tele, me preparo el almuerzo y me voy a la mesa. Estaba puesto un canal de dibujos animados (es lo que tiene tener hermanos pequeños) y en ese momento emitían anuncios de juguetes para los niños, seguramente para despertar esa ilusión navideña que tienen. Y cuál fue mi sorpresa que, ante mis ojos, apareció un anuncio de unas botas para niñas, un tanto cutres, con una especie de calentadores de quita y pon con perlitas rosas que eran descritos por la voz de una niña pequeña, de esta forma: "puedes ponértelos cuando quieras, ¡sobretodo para ir de fiesta!". Ya al escuchar esto, mi espíritu de la indignación se despertó, y aún más cuando, después de decir esa frase, aparecieron dos criaturas de ocho años, saltando felices y contentas de llevar esos hermosos zapatos en sus pies.

Bien, vamos bien. Ya después de haber escuchado de todo, de que niñas de tan sólo doce años entren a discotecas para mayores de dieciséis o dieciocho, ahora con los anuncios vamos a incitar que, a los ocho o a los diez, empiecen ya con el afán de creerse mayores, de irse de fiesta y competir para ser la más guapa, la más guay o la más popu. Además de eso, empezar a someterse al holocausto neuronal que supone emborracharse o ser un alcohólico de primera. Y después de eso, convertirte en una choni de calle o en una Amy Winehouse, simplemente porque ha habido un anuncio o una sociedad equívoca en que lo mejor visto se basa en no hacer nada productivo, en la superficialidad y en la chulería.

Así entonces, eliminamos la buena infancia de los niños y niñas. Ya tuve suficiente al entrar en el instituto, en que una cría de primero de la ESO compartía clase con unos chavales que tan sólo daban la lata desde hacía cuatro años y que aún no se habían movido del sitio. Porque claro, lo que se lleva ahora es estar enganchado a una botella, en ir de mayor, en joderte los pulmones y en estar cerca de la puerta de la clínica de aborto. Y eso simplemente porque ya de pequeñas se les enseñan una botas bonitas para irse de fiesta, de estilo gitanilla, fabricadas para ser ocupadas con unos pies inferiores al 36.

Así que a partir de esta conclusión, que puede ser tomada por una gran exageración que una tía detrás de un ordenador está escribiendo ahora mismo, confío en el criterio de unos padres que empiezan a hacer cuentas para unos regalos de navidad, que sabrán si incluir este tipo de zapatos en la lista.