Context històric

Moltes són les anècdotes que vaig recollint dia a dia, entorn les quals genero unes reflexions. Forma part del meu pensament sistemàtic: intento analitzar les situacions amb un pragmatisme constant i extreure'n alguna lliçó o observació. I en el meu cistellet de moments que cal remarcar i entorn els quals reflexiono he trobat un que havia deixat reposar com el vi, per tal que, amb l'espera, pugui extreure una reflexió més o menys bona.

Tot va començar quan tenia una convidada molt especial a casa. Abans que ella arribés, vaig observar que havien deixat un llibre sobre el sofà que tractava una successió de fotografies històriques cronològica, que marcava fites importants en la nostra història contemporània: Aldrin trepitjant la Lluna, els efectes devastadors del crac del 29 a Nova York, Einstein amb la llengua fora davant la càmera, la construcció de l'Empire State. I jo, ben interessada, vaig començar a observar-lo, les seves descripcions, i amb el repetitiu i estirat moviment dels dits canviant de pàgina. Un cop el vaig deixar, repassat i repassat, a sobre dels coixins del sofà, va arribar la famosa convidada. Ella, tota interessada, amb una fascinació als ulls remarcada mentre mirava la portada, replena de fotos en blanc i negre, va quedar captivada amb la bellesa de les quals. I ella, girant les pàgines amb gran velocitat i poca delicadesa, començava a dir: "Oh, què xulo!", "Has vist nena, què maca aquesta foto, què maca la noia que hi apareix? Sempre l'he considerat molt guapa, l'Audrey Hepburn aquesta!".

Al sentir aquestes vocalitzacions de fascinació superficial em vaig quedar glaçada. Mig indignada i ben sorpresa, vaig intentar calmar-me i pensar: "Laia, és normal. Mira tot el dia la televisió, i critica totes les dones que surt. Si et fixes, està obsessionada amb la vestimenta de cadascú..." I llavors, després de donar-hi moltes voltes momentànies, vaig caure que ella seria un clar exemple femení per inscriure les dones populars d'avui en dia, adultes o no tant, dins el mite de la caverna. Es passava el dia mirant programes de bellesa, de dones desesperades, amargades; i si en sortia alguna de feliç, en treia defectes sota les pedres. Llavors, tot i que ho considerés trist, vaig entendre la seva reacció superficial i poc raonada.

I un cop relaxada, vaig dir:

- Aquest llibre no és simplement de fotografia. És d'història contemporània.

Va posar morros i, desinteressada, el va tancar i el va deixar al mateix lloc on l'havia trobat, decepcionada.

Com una ombra d'amistat

Era aviat, però ja era de nit.
Caminava amb les pesades bosses,
i encara que semblés mentida,
vam ser millors amics.

Una desconeguda ombra,
però tan coneguda a l'hora!
La distància ens va marcar,
les nostres filosofies havien canviat.

Jo enyorava com era ell abans,
potser ell també ho pensava de mi.
Vaig veure una ombra a la nit:
havia sigut el meu millor amic.

Oh odi! oh amistat!
Tan fugissers, tan poc temperats!
És possible que ens poguéssim reconciliar,
o les nostres maneres no ens deixaran?

Era aviat, però ja era de nit.
Potser ell no em va reconèixer,
però vam ser millors amics.

La solitud del vencedor

No en sabia ben bé el motiu, però aquell dia em sentia molt afortunada de mi mateixa. Tot m'anava genial, tenia unes amistats excel·lents amb qui compartir milers de gustos, i estava a punt de convertir-me en un referent de la moda mundial. Havia deixat els estudis feia pocs mesos, però de motius en tenia i de molt bons: si els deixava podria cultivar el meu cos, la meva imatge, i convertir-me en algú a la vida que tingués una certa importància en la societat del moment.

En fi, en aquest moment em sentia realment orgullosa de mi mateixa i de la feina ben feta, mentre admirava el paisatge des d'una posició privilegiada de casa meva, a través d'una gran finestra de l'antic estudi. Dic antic perquè jo ja no estudiava; amb la qual cosa havíem convertit aquella habitació en una espècie de gimnàs-passarel·la replè de miralls, ja que això, segons deia una pàgina d'Internet, potenciaria la meva creixent autoestima i, en conseqüència, em podria ajudar a assolir aquella passió per aconseguir un lloc en la societat que tan desitjava. Bé, i després d'això, vaig posar música clàssica mentre em mirava reflectida a infinits llocs de l'habitació, sentint-me tan bé com jo desitjava. I és que jo valc molt. Ah, i admiro els meus mètodes emprats: recordo que vaig exprimir antigues amistats, que em van ajudar a aproximar-me, per mitjà de contactes, a aquelles persones que s'adaptaven a la meva condició social i a la meva imatge ideal de perfecció humana. La meva història amb elles m'havia servit molt per fer-ne un bon ús, per comunicar a la gent decent que jo ja no anava amb gent així, de tant rebaixada categoria social; poder treure temes de conversa amb la resta de les persones que configuraven l'elit de la perfecció, i posar en el punt de mira aquells éssers humans amb qui havia estat i amb qui no valia realment la pena no estar-hi.

Ah, em trobava en la perfecta ataràxia. Tenia la consciència ben neta, ara ja no havia de fer cap més mal a ningú per assolir els meus objectius. Jo era el reflex de la perfecció, d'una estètica tan adaptada a la del moment... ja no em feia falta criticar a ningú més, ja que jo ja era algú d'una categoria tan alta respecte els altres ja que, només al mirar-me, es sentirien inferiors a mi. Jo marcaria tendències, la meva imatge convertiria a milers de dones  del món en malaltes, obsessionades... i tot perquè voldrien assemblar-se a mi. I això ja era una gran raó per viure: marcar tendències, causar morts indirectes per la constant adoració del públic amb falta d'intel·lectualitat i d'orgull femení; ser una clau per al moviment de masses.

Bé, i des del balcó, observava el carrer, on una pobra noia massa conformista i massa lletja pel meu gust, passava amb un noi, agafada de la mà. Ai, pobra desgraciada! S'ha hagut de conformar amb el primer que passa, vaig pensar, formant una rialla amb la meva finíssima boca. Si sabés el que és estar amb algú de la meva categoria, amb el que li agradaria estar algú com jo! I a continuació ella va entrar a casa seva, amb aquell estrany personatge. Mentrestant jo, que necessitava una mica més d'aliment per al meu orgull personal, vaig girar-me per mirar-me als miralls de la celestial habitació. Perquè allà dins hi havia una deessa, i aquella deessa era jo. I poc a poc, tindria el món als meus peus, guanyant milers de guerres. Jo sola.  

La máquina del tiempo del pan y el circo

Llevaba tiempo pensando en ello, y dado que Sara Carbonero la cagó bastante hace poco, se me ha aparecido la brillante oportunidad para escribir este artículo y, en él, agrupar mi pensamiento sobre la degradación de la imagen femenina en el campo del periodismo.

Hace unas pocas semanas, Sara Carbonero, realizando la crónica de las semifinales de España en la Eurocopa, se le escapó un detalle bastante importante: el penalti marcado por Iniesta; el penalti de la discordia que la llevó a las constantes críticas tanto en Twitter como en los medios después que, dada su inocencia, le preguntase al mismísimo jugador del Barça cómo se sentía después del partido, a pesar de no haber marcado. El jugador, sorprendido, dijo en pocas palabras extrañado ante la elegantísima periodista que sí, que había marcado un gol. La joven simplemente reaccionó con una risa tonta, entre unos blanquísimos dientes de anuncio de dentista.

Al menos ahora, tras este "incidente", la gente de calle ha despertado un poco más ante la situación que criticaban varias periodistas: ¿cómo era posible que una chica, no habiendo terminado la carrera de periodismo por una o dos materias, se encontrase en tal posición dentro del campo del periodismo? La respuesta es clara: el pan y circo realizado por Telecinco y la mayoría de cadenas mediáticas españolas. Estos fomentan la imagen de la mujer tonta pero guapa, que predomina ante todo con un poco (sarcásticamente hablando) de pote y rímel; levantando así cualquier esfuerzo de alguna mujer, trabajando duro durante la carrera, pasándose noches enteras revisando artículos que a toda prisa debe publicar el día siguiente ante la imposición del redactor jefe, que a pesar de mucha presión y, tras años de esfuerzo, su trabajo le sigue encantando. Mientras tanto, otras mujeres cual putas escalan posiciones con el ingenioso arte de los favores sexuales. Poneros en el sitio de esa mujer: trabajando a semejanza de un esclavo para alimentar a sus hijos, para que luego su hijo adolescente encienda el televisor para ver a esa gran presentadora y admire su hermosura, mientras lee detalladamente en una pantalla del plató lo que debe repetir cual robot, con algunas sonrisas de dentista entremedio y con posturas femeninas.

Cuando veo tales modelos trabajando de periodistas, siento lástima por aquellas mujeres que lucharon y aún luchan para la igualdad de sexos: la poca dignidad de estas "mujeres-objeto" y sus sexistas actitudes nos llevan al retraso en el pensamiento actual, a la animalidad y al instinto sexual de hombres pegados a la tele cansados de sus actuales esposas; y a la consideración de la mujer como un instrumento para tener hijos y para mantener la casa limpia. El pan y circo, instruido por estas bellas doncellas, aniquilan el progreso conseguido en el tema de la igualdad, ejerciendo a semejanza de una máquina del tiempo.