La máquina del tiempo del pan y el circo

Llevaba tiempo pensando en ello, y dado que Sara Carbonero la cagó bastante hace poco, se me ha aparecido la brillante oportunidad para escribir este artículo y, en él, agrupar mi pensamiento sobre la degradación de la imagen femenina en el campo del periodismo.

Hace unas pocas semanas, Sara Carbonero, realizando la crónica de las semifinales de España en la Eurocopa, se le escapó un detalle bastante importante: el penalti marcado por Iniesta; el penalti de la discordia que la llevó a las constantes críticas tanto en Twitter como en los medios después que, dada su inocencia, le preguntase al mismísimo jugador del Barça cómo se sentía después del partido, a pesar de no haber marcado. El jugador, sorprendido, dijo en pocas palabras extrañado ante la elegantísima periodista que sí, que había marcado un gol. La joven simplemente reaccionó con una risa tonta, entre unos blanquísimos dientes de anuncio de dentista.

Al menos ahora, tras este "incidente", la gente de calle ha despertado un poco más ante la situación que criticaban varias periodistas: ¿cómo era posible que una chica, no habiendo terminado la carrera de periodismo por una o dos materias, se encontrase en tal posición dentro del campo del periodismo? La respuesta es clara: el pan y circo realizado por Telecinco y la mayoría de cadenas mediáticas españolas. Estos fomentan la imagen de la mujer tonta pero guapa, que predomina ante todo con un poco (sarcásticamente hablando) de pote y rímel; levantando así cualquier esfuerzo de alguna mujer, trabajando duro durante la carrera, pasándose noches enteras revisando artículos que a toda prisa debe publicar el día siguiente ante la imposición del redactor jefe, que a pesar de mucha presión y, tras años de esfuerzo, su trabajo le sigue encantando. Mientras tanto, otras mujeres cual putas escalan posiciones con el ingenioso arte de los favores sexuales. Poneros en el sitio de esa mujer: trabajando a semejanza de un esclavo para alimentar a sus hijos, para que luego su hijo adolescente encienda el televisor para ver a esa gran presentadora y admire su hermosura, mientras lee detalladamente en una pantalla del plató lo que debe repetir cual robot, con algunas sonrisas de dentista entremedio y con posturas femeninas.

Cuando veo tales modelos trabajando de periodistas, siento lástima por aquellas mujeres que lucharon y aún luchan para la igualdad de sexos: la poca dignidad de estas "mujeres-objeto" y sus sexistas actitudes nos llevan al retraso en el pensamiento actual, a la animalidad y al instinto sexual de hombres pegados a la tele cansados de sus actuales esposas; y a la consideración de la mujer como un instrumento para tener hijos y para mantener la casa limpia. El pan y circo, instruido por estas bellas doncellas, aniquilan el progreso conseguido en el tema de la igualdad, ejerciendo a semejanza de una máquina del tiempo.

A boca tancada no entren mosques

Tinc ganes de cridar
que aprop meu tinc una persona peculiar.
Podria ser un assassí però no ho és,
podria ser actor, tampoc ho és
però és especial i peculiar,
se li dóna molt bé tertuliar.

Podria ser controlador aeri, però les matemàtiques no li agradaven,
preferia la llengua, però tampoc no la va saber estudiar.
Amb la parla popular, amb els ulls atents,
ell és un gran observador,
una àliga que ho sap tot:
el meu veí és xafarder.

Sap més que jo quines calces porto,
sap el nom dels meus amics,
sap quan tinc institut i quan no.
Ho vol saber tot, però no és policia:
encara que te les habilitats d'un membre de la CIA.

Té una piscina més petita que un basalt,
però ell la veu com un mar gegant.
Quan es banya crida de felicitat...
Però sembla una foca amb tota la seva veracitat.

Li agrada parlar, inventar històries no gaire realistes,
però no és guionista ni novel·lista:
el meu veí és xafarder.

Explica la meva vida sense saber el meu naixement,
m'intueixo que m'enveja, sóc més feliç que ell.
Casat amb uns deu anys de més,
ell ho sap tot i de més!

Espera un aplaudiment,
però el que rep és penediment.

El meu veí és xafarder, ho sap tot de mi.
Sap quines calces porto i quin vestit porto per dormir.

Si algun dia alguna perds,
no et preocupis, ell ho sabrà
i amb molta gratitud t'ajudarà!

Pobre home, massa pobre és la seva vida
per saber i inventar-se la dels altres.
Em fa llàstima, però aviat sol es quedarà.
A boca tancada no entren mosques, i li queda poc per l'empatx.

Frutos atrofiados

Los días y sobretodo las tardes eran siempre lo mismo. Incluso cuando él estaba. Había de pagar todas las diferencias respecto al ideal con esas virtudes tan fantásticas que, durante los nueve meses de embarazo, habían estado fantaseando e diseñando minuciosamente. No importaba como fuese ni delante de quien, la clave estaba con hacer pasar a ese ser, hacía quince años neonato, que no salió como ellos esperaban. 

Ella pagó durante años el no querer ponerse vestidos de princesa, el escuchar la música rock y no la ópera de Puccini, el gustarle el arte en vez de las matemáticas y la literatura en vez de la historia. Tantos esfuerzos para conseguir a la hija perfecta con clases de ballet y piano para nada, que les llevaron a la frustración. Y así lleva pagándolo Kate, desde que entró en la adolescencia. Miles de esfuerzos hechos en los estudios y miles de risas con amigos que le costó conseguir; esfuerzos que fueron cualificados de gilipolleces. Cada palabra era un golpe físico muy dañino, hasta terminar con algunos huesos rotos. 

Y es por eso que llegó a los dieciocho y emprendió un viaje al mar. Ahí huiría de la vida rutinaria, del egoísmo y de las frustraciones ajenas, y plantaría un árbol de la vida nuevo, con hojas vivas y no atrofiadas, bañado del sol y de la filosofía. De ahí nacerían las flores del olor y la felicidad , y el fruto de la sabiduría y la libertad, y sus hijos saldrían de la misma forma, aceptando en todo momento lo que son, lo que fueron y lo que serán.

Passat, present i futur

Hola, sóc la Kate. Però crec que ja no sóc la Kate d'abans sinó que crec que sóc la del present, i potser la del futur. En part no ho sé, crec que ara sóc part d'un passat llunyà i que ha après d'un passat recent; i que ambdues experiències m'han portat al que sóc ara. 

Qui sap. No sé qui sóc, si realment sóc millor o he empitjorat; però jo penso que sóc millor d'abans. La filosofia i l'amor de veritat m'han fet apartar-me del camí de l'engany, de l'egoïsme, que sense adonar-me era l'autopista directa fins l'abisme... vaig ser un mariner vestit totalment de negre que no portava carta de navegació, ignorant els perills i els mals que podria causar als altres durant la vida.  Però ara ja no sóc així. Vaig abusar de la crítica i vaig ignorar milers de paraules de la constructiva; i en canvi vaig fer massa cas de la crítica aliena sense fonament. La meva vida es basava en dir dels altres i en el què deien de mi, i no importava res més... sense mirar en el més enllà, en descobrir l'amor de les amistats i de la parella, de la família, la felicitat que desperta el riure d'un nen, una abraçada d'una persona a la que no veies durant mesos, en conèixer noves persones i en elles nous móns... 

Però mai és massa tard per tornar a començar. Sempre es pot trobar el camí correcte i donar mitja volta, tornar a l'origen i arribar fins al veritable saber, agafar la bicicleta de la voluntat i arribar el més lluny possible. I jo he fet això, gràcies a les persones més properes i a la filosofia; i ara sóc la persona que era abans però menys infantil i susceptible; he sabut treure el major partit de mi mateixa i sóc molt més feliç que abans. I per a qui llegeixi això, estimat lector, si estàs desorientat i no saps cap a on tirar, busca dintre de tu mateix, ajuda't de persones de gran confiança i aïlla't de tot allò negatiu que t'envolta. I recorda que del passat aprenem i de les nostres experiències neix la fortalesa i la lluita davant la vida. Tots hem sigut un "vaig ser", un "sóc" i un "seré", per tant mai és massa tard per canviar. Anima't!

El minotaure

La Vanessa intenta despertar-se un diumenge, en què les hores matineres de son serien bastant llargues. Ella s'esperava passar-ho bé en una grandiosa festa, doncs necessitava descansar de l'estrès d'entresetmana. Així doncs, ella entrava per les luxoses portes amb un clar objectiu: conèixer cent nois nous i omplir la seva llista d'amics en una popular xarxa social. Feia poc que havia incorporat a la seva llista d'espècies per pescar el gènere femení, com si ella es tractés del minotaure que necessitava alimentar-se periòdicament de cent nois i de cent noies. Però ella no se'ls volia menjar, però sí engollir els seus sentiments per alimentar una vegada més el seu orgull de noia de barri residencial, de molts amics i roba de marca.

Vanessa intenta obrir els ulls, però no reconeix on està; ja no es troba en aquella habitació de parets rosa. Ja no és a la casa situada al barri de Pedralbes: es troba en un hospital, sola, sense ningú. Està connectada amb unes agulles com les de fer analítiques; al costat hi ha un comptagotes que sona rítmicament. Es mira i veu, a través de la transparent bata hospitalària, una cicatriu gegant enmig del pit; amb uns quants punts creuant banda i banda d'aquell  gran abisme. Comença a suar i se li accelera el pols; sona una espècie d'alarma. Al cap de pocs segons, entren la mare vestida sencera de Gucci i el seu pare, qui parlava amb un to violent per telèfon però que, al veure aquella emergència, decideix deixar de banda qualsevol assumpte laboral.

La noia no pot articular cap paraula. La mare, que decideix abandonar la seva postura excessivament estirada i dreta, s'acosta a la seva filla: "Vanessa, estàs aquí perquè t'han instal·lat un cor mecànic", li diu ella.
Vanessa es queda atònita i plora. No entén res. Pregunta cridant què hi fa ella allà. La mare li respon: "els metges han decidit que no mereixes tenir cor; i que potser hi ha gent que el necessita urgentment mentre que tu no en fas un bon ús del teu".

Passen els dies i Vanessa no entén res. La seva vida canvia radicalment després de l'instal·lació del cor mecànic; ja no pot provar tots els tipus de tabac, ni la marihuana i, encara menys, aquelles pastilletes a les que donava un tractament de llaminadures. Dintre del Porsche blau dels seus pares, escolta música i plora; encara quedava una hora de camí enmig de les típiques retencions de la Ronda de Dalt.

Un cop arriba a casa, veu com les parets roses se li fan blanques, sense cap sentit; mentre sent les falses pulsacions del cor mecànic. "Què se n'haurà fet, del meu cor de veritat?" es pregunta. Segurament a aquelles hores ja li hauria sigut transplantat a un home gran, amb càncer de pulmó o amb problemes cardiovasculars greus. Truquen a casa i l'agafa la mare. És el nou metge personal de Vanessa, qui havia concretat hora per veure la seva evolució el dia següent.

Sona el timbre i l'elegant mare, altiva i massa ben vestida, va a rebre el convidat. Vanessa el mira; el creuament de mirades és fred i inpactant. Es reconeixen. Ell la coneix més que no pas ella.
- Bé Vanessa, deixa'm veure aquesta cicatriu que tens. Després concretarem la medicació que has de prendre després de tot.

La visita acaba i ella es sent trasbalsada. El jove metge agafa el mòbil a la sortida, amb la fotografia d'una dona que havia conegut a la discoteca i truca a algú desconegut. "L'operació Minotaure ha acabat amb èxit", pronuncia amb un to de veu venjatiu. Penja.